Si coneixeu algú que fa feina des de casa, sense haver de fitxar ni complir uns horaris concrets i inflexibles, sabreu que no és tan meravellós com pot parèixer en un primer moment. Hi ha uns inconvenients a tenir en compte. El primer, que no totes les feines ho permeten. Les que necessiten un contacte directe amb el públic o l’utilització de maquinari complex de moment no hi entren. El segon, que el treballador ha de tenir un grau d’autodisciplina molt més elevat que en les feines realitzades en llocs de treball tradicionals. És molt fàcil perdre el temps de treball en coses tan diverses com escurar, fer el dinar, obrir la porta al carter, contemplar el pot de bolígrafs, dutxar-se amb calma, sortir a comprar llet o el diari, navegar per Internet, berenar mirant la tele... El tercer, en contra del que pot semblar, el treballador sol incrementar el seu estrès perquè ha dut el treball al seu àmbit privat i íntim, convertint aquest darrer en un motiu de remordiments perquè el fa perdre productivitat.
De totes formes, hi ha treballs i treballs. Els creadors, des de fa segles, fan el seu a ca seva o a l’aire lliure. Des de fora, fa una no tan sana enveja pensar en com viuen els qui es poden dedicar en exclusiva a escriure o pintar. Pensam en els generadors de bestsellers o en els artistes que venen el 80% de la seva col·lecció el dia que inauguren l’exposició i ho comparam amb la nostra trista realitat intransferible però alhora tan comuna. Com és de suposar, només ens fixam en aquells aspectes de la vida o la feina dels altres que ens interessa. I és un error, perquè la vida, com el treball, ve en bloc, i no a la carta. Si els professors de l’ensenyament estam farts de passar per uns aprofitats que no fem feina i tenim dos mesos de vacances a l’estiu, és ben segur que els escriptors o els pintors també tenen cara oculta en el seu meravellós treball.
Els dibuixants de còmic també poden parèixer persones molt sortades perquè poden viure de dibuixar, però per poder fer-ho han de dur una vida molt sacrificada i sedentària, amb sessions de treball de fins a deu hores diàries sense aixecar-se del tamburet més que per dinar o anar al vàter. Si fan feina per al mercat ianqui de superherois, molt sovint han de subordinar la creativitat a uns guions repetitius, uns personatges esclaus del seu passat gràfic i un conjunt de positures acrobàtiques absurdes. Pocs són els autors de còmic que poden viure del seu treball sense esdevenir mercenaris d’una indústria voraç. El valencià Paco Roca és un d’ells, gràcies a una carrera no molt prolífica però plena d’encerts, alguns d’ells reconeguts fins i tot fora de l’àmbit tancat del còmic. Des dels seus inicis a mitjans anys noranta, Roca havia estat un autor que es mantenia en una segona fila, com tants d’altres, mentre cercava el seu propi estil literari i gràfic com a creador complet.
Astiberri va treure l’any 2007 el còmic que li marcaria l’abans i el després: Arrugas, que va merèixer el Premi Nacional de Còmic de l’any següent. Un guardó que sol obrir moltes portes interessants a qui el guanya. Després va venir Las calles de arena i ara torna a la càrrega amb Memorias de un hombre en pijama, una recopilació de tires que va treure fa un temps el periòdic Las Provincias. El director li oferí un espai per a què pogués fer-hi el còmic que volgués, i va emplenar-lo amb les històries d’un autor de còmic que nom Paco i que ha aconseguit el seu somni: anar tot el dia en pijama. Retrata amb la precisió d’un franctirador tot una generació, la que ronda els quaranta, formada per un col·lectiu eclèctic i heterogeni de fadrins, separats, ajuntats, tot ells una mica piterpans que es comencen a adonar que l’adolescència ja ha acabat, per abocar-los de forma abrupta al moment de la vida en el que si no et cuides, t’atrofies a marxes forçades.
L’humor del guió està molt ben acompanyat pel dibuix que el caracteritza, senzill, auster però molt expressiu. Un còmic ideal per a qui vulgui veure que riure’s d’un mateix és molt sa.
De totes formes, hi ha treballs i treballs. Els creadors, des de fa segles, fan el seu a ca seva o a l’aire lliure. Des de fora, fa una no tan sana enveja pensar en com viuen els qui es poden dedicar en exclusiva a escriure o pintar. Pensam en els generadors de bestsellers o en els artistes que venen el 80% de la seva col·lecció el dia que inauguren l’exposició i ho comparam amb la nostra trista realitat intransferible però alhora tan comuna. Com és de suposar, només ens fixam en aquells aspectes de la vida o la feina dels altres que ens interessa. I és un error, perquè la vida, com el treball, ve en bloc, i no a la carta. Si els professors de l’ensenyament estam farts de passar per uns aprofitats que no fem feina i tenim dos mesos de vacances a l’estiu, és ben segur que els escriptors o els pintors també tenen cara oculta en el seu meravellós treball.
Els dibuixants de còmic també poden parèixer persones molt sortades perquè poden viure de dibuixar, però per poder fer-ho han de dur una vida molt sacrificada i sedentària, amb sessions de treball de fins a deu hores diàries sense aixecar-se del tamburet més que per dinar o anar al vàter. Si fan feina per al mercat ianqui de superherois, molt sovint han de subordinar la creativitat a uns guions repetitius, uns personatges esclaus del seu passat gràfic i un conjunt de positures acrobàtiques absurdes. Pocs són els autors de còmic que poden viure del seu treball sense esdevenir mercenaris d’una indústria voraç. El valencià Paco Roca és un d’ells, gràcies a una carrera no molt prolífica però plena d’encerts, alguns d’ells reconeguts fins i tot fora de l’àmbit tancat del còmic. Des dels seus inicis a mitjans anys noranta, Roca havia estat un autor que es mantenia en una segona fila, com tants d’altres, mentre cercava el seu propi estil literari i gràfic com a creador complet.
Astiberri va treure l’any 2007 el còmic que li marcaria l’abans i el després: Arrugas, que va merèixer el Premi Nacional de Còmic de l’any següent. Un guardó que sol obrir moltes portes interessants a qui el guanya. Després va venir Las calles de arena i ara torna a la càrrega amb Memorias de un hombre en pijama, una recopilació de tires que va treure fa un temps el periòdic Las Provincias. El director li oferí un espai per a què pogués fer-hi el còmic que volgués, i va emplenar-lo amb les històries d’un autor de còmic que nom Paco i que ha aconseguit el seu somni: anar tot el dia en pijama. Retrata amb la precisió d’un franctirador tot una generació, la que ronda els quaranta, formada per un col·lectiu eclèctic i heterogeni de fadrins, separats, ajuntats, tot ells una mica piterpans que es comencen a adonar que l’adolescència ja ha acabat, per abocar-los de forma abrupta al moment de la vida en el que si no et cuides, t’atrofies a marxes forçades.
L’humor del guió està molt ben acompanyat pel dibuix que el caracteritza, senzill, auster però molt expressiu. Un còmic ideal per a qui vulgui veure que riure’s d’un mateix és molt sa.
Publicat al Diari de Balears dia 8 d'octubre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada