La globalització no és un fenomen recent. Fa segles que els europeus l'imposàrem per la força de les armes, sempre en benefici nostre. Durant la primera meitat del segle XX, la criatura se'ns escapà de les mans i anà a parar a llocs tan llunyans com els EUA, una antiga colònia europea que ha demostrat saber-ne més que ningú, de projectar una globalització a la seva mida. A Europa li allisàrem el camí amb les dues guerres mundials i el període d'entreguerres, o sigui que en som responsables. A partir de la segona meitat del segle XX, a mesura que la societat occidental s'ha postindustrialitzat, la globalització cultural ha estat més completa que mai perquè ens ha amarat mitjançant les formes d'oci com el cine, la televisió o el còmic. La imposició ha estat dolça però ha deixat ben poques opcions a aquelles estructures culturals més dèbils. Tot això no és ni bo ni dolent. Tan sols és el que passa i podem acceptar-ho o negar-ho, però no per això existirà o deixarà d'existir. En aquest camp, com en molts d'altres, la nostra opinió val ben poc.
Si parlam de còmics, molts de creadors que volen fer-se notar en un mercat ferotge, renuncien a matisar els llocs comuns i clixés alhora d'ambientar les seves històries. El coneixement que es té d'una època és eminentment visual i simplificat, i ens ve per mitjans audiovisuals. Per això, quan una història està ambientada, per exemple, en l'Edat Mitjana, es recorre necessàriament a una estètica celta o víkinga i un paisatge nòrdic. O, quan es tracta d'introduir criatures fantàstiques, la tendència és recórrer als orcs, elfs, nans, trasgs i altres éssers imaginats al nord d'Europa. Fer una altra cosa suposaria un treball de documentació addicional i córrer el perill de ser etiquetat de localista, folklòric i, per tant, menyspreat. La globalització, al cap i a la fi, suposa la imposició d'una cultura impersonal, homogènia i estàndard, arreconant la riquesa que dóna la varietat. En les nostres mans està anar contracorrent o arribar a una situació de consens.
A Mallorca tenim un autor que destaca en aquest i molts altres sentits, en Pau Rodríguez. Tant d'aspecte físic com de treball se'l veu còmode anant al marge de modes que, tanmateix, són per definició passatgeres. És un dels tres millors dibuixants de còmics que tenim tot i que és poc prolífic i lent. Possiblement si pogués rellevar la tasca de guionista en un professional de confiança, amb qui compartís les mateixes curolles culturals, li retrien més els anys. La seva obra és un exemple del que crec que és la millor opció davant la globalització i les seves regles. Conjuga amb una desinhibició genial elements del mainstream amb altres de molt locals, casant-los d'una forma perfecta i creant un producte que és exportable i, per tant, susceptible de ser globalitzat.
Dibbuks ens fa arribar La saga d'Atlas & Axis, el seu darrer còmic en una curiosa maniobra que ens mostra com estan les coses: una editorial madrilenya publica un àlbum d'un autor mallorquí que primer va ser editat a França. La història està protagonitzada per animals antropormorfitzats i ambientada en una edat mitjana inconcreta. Sota un títol tan inflat s'hi amaga un relat d'aventures contat amb molt d'humor i un punt de drama. El protagonista es veu obligat a emprendre una recerca en un indret molt hostil amb l'ajuda del company graciós. Una idea estàndard que en mans de Pau es transforma en única gràcies al seu sentit de l'humor tan particular que mescla amb elements reconeixibles per tothom. La gràcia principal del guió no és la història, sinó com ho conta i, sobretot, els diàlegs i les petites bromes que va ficant-hi. És impossible llegir la història i no esclaflir de riure un bon grapat de vegades. Però sobretot destaca pel dibuix. En Pau en això és un mestre. Els seus ninots tenen vida pròpia. Són caricaturescs sense passar-se, només en la justa mesura que ho requereix el fer-nos arribar molta d'informació sense paraula escrita. La perspectiva, les proporcions, la profunditat, els colors, l'expressivitat facial i gestual dels personatges, tot genial.
A més, els qui som de Mallorca hi podem trobar innumerables aclucades d'ull en les expressions, els objectes i, sobretot els paisatges. Hi ha tantes vinyetes on hi veus reflectida la nostra mar i les nostres muntanyes...
Si parlam de còmics, molts de creadors que volen fer-se notar en un mercat ferotge, renuncien a matisar els llocs comuns i clixés alhora d'ambientar les seves històries. El coneixement que es té d'una època és eminentment visual i simplificat, i ens ve per mitjans audiovisuals. Per això, quan una història està ambientada, per exemple, en l'Edat Mitjana, es recorre necessàriament a una estètica celta o víkinga i un paisatge nòrdic. O, quan es tracta d'introduir criatures fantàstiques, la tendència és recórrer als orcs, elfs, nans, trasgs i altres éssers imaginats al nord d'Europa. Fer una altra cosa suposaria un treball de documentació addicional i córrer el perill de ser etiquetat de localista, folklòric i, per tant, menyspreat. La globalització, al cap i a la fi, suposa la imposició d'una cultura impersonal, homogènia i estàndard, arreconant la riquesa que dóna la varietat. En les nostres mans està anar contracorrent o arribar a una situació de consens.
A Mallorca tenim un autor que destaca en aquest i molts altres sentits, en Pau Rodríguez. Tant d'aspecte físic com de treball se'l veu còmode anant al marge de modes que, tanmateix, són per definició passatgeres. És un dels tres millors dibuixants de còmics que tenim tot i que és poc prolífic i lent. Possiblement si pogués rellevar la tasca de guionista en un professional de confiança, amb qui compartís les mateixes curolles culturals, li retrien més els anys. La seva obra és un exemple del que crec que és la millor opció davant la globalització i les seves regles. Conjuga amb una desinhibició genial elements del mainstream amb altres de molt locals, casant-los d'una forma perfecta i creant un producte que és exportable i, per tant, susceptible de ser globalitzat.
Dibbuks ens fa arribar La saga d'Atlas & Axis, el seu darrer còmic en una curiosa maniobra que ens mostra com estan les coses: una editorial madrilenya publica un àlbum d'un autor mallorquí que primer va ser editat a França. La història està protagonitzada per animals antropormorfitzats i ambientada en una edat mitjana inconcreta. Sota un títol tan inflat s'hi amaga un relat d'aventures contat amb molt d'humor i un punt de drama. El protagonista es veu obligat a emprendre una recerca en un indret molt hostil amb l'ajuda del company graciós. Una idea estàndard que en mans de Pau es transforma en única gràcies al seu sentit de l'humor tan particular que mescla amb elements reconeixibles per tothom. La gràcia principal del guió no és la història, sinó com ho conta i, sobretot, els diàlegs i les petites bromes que va ficant-hi. És impossible llegir la història i no esclaflir de riure un bon grapat de vegades. Però sobretot destaca pel dibuix. En Pau en això és un mestre. Els seus ninots tenen vida pròpia. Són caricaturescs sense passar-se, només en la justa mesura que ho requereix el fer-nos arribar molta d'informació sense paraula escrita. La perspectiva, les proporcions, la profunditat, els colors, l'expressivitat facial i gestual dels personatges, tot genial.
A més, els qui som de Mallorca hi podem trobar innumerables aclucades d'ull en les expressions, els objectes i, sobretot els paisatges. Hi ha tantes vinyetes on hi veus reflectida la nostra mar i les nostres muntanyes...
Publicat al Diari de Balears dia 14 de setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada