Diuen que la realitat sovint supera la ficció i, en molts de casos, segurament és vera, ja que sovint obeeix a les lleis de pura causalitat i atzar, lluny de la premeditació i la construcció d'una estructura literària apriorística. Si ens cenyim al panorama de corrupció incipientment traçat a ca nostra, podem comprovar que alguns dels passatges més pintorescs de la vida recent d'aquests delinqüents de guant blanc són inimaginables en fred, simplement pensant gags per omplir una ficció. Si, a pesar de la monòtona temàtica de les notícies locals, encara ens sorprenem del que fan els lladregots de pa sucat amb oli, no és més que una demostració del poc entrenament que té la imaginació en la gran majoria de persones i, també, perquè hem oblidat que històricament hi ha hagut una tendència política que ha posat per damunt dels interessos generals els particulars.
Però, la realitat alguna vegada imita la ficció? Quan veig pel·lícules de crims o sèries del tipus CSI que donen tota classe de detalls d'estratègies i errors que cometen els criminals, em deman si no serveixen de catàlegs d'idees per perfeccionar les seves malifetes. En algunes ocasions, els productes de ficció arriben a ser tan enrevessats que fan parèixer increïble tot el que hi fan els protagonistes. Alguns creadors tenen la rara habilitat d'obrir camins inexplicables, com David Lynch en cinema i televisió; en còmic tenim gent insuperable, com Charles Burns i, sobretot, Daniel Clowes, un autèntic guia del terrorífic laberint de la ment humana.
Aquest autor ha creat una forma d'entendre l'anàlisi de la societat americana distant i punyent, sense fer cap concessió a les convencions morals però també sense arribar a ser de mal gust. Amb Como guante de seda forjado en hierro va crear una fita només superada per una altra obra seva, Ice Haven. L'ombra de la seva personalitat és tan obscura que no hi deixa veure res que hi estigui a dins. Alguns han intentat emular-lo, tant en el seu estil gràfic com en la seva temàtica, i s'han estrellat. Recentment un debutant s'ha atrevit a seguir el solc creat per Clowes amb l'obra Tú me has matado, editada magníficament per Astiberri. Com a fan incondicional de Clowes que som, m'ha despertat un cert interès la seva lectura perquè, després d'una fullejada ràpida, la primera impressió va ser bona. Aquest àlbum es llegeix molt ràpidament perquè el seu autor, David Sánchez, té un dibuix i una narrativa cal·ligràfica. La història està ambientada, com no, a uns EUA sòrdids i assolats amb unes carreteres solitàries que travessen deserts poblacionals, només interromputs per una galeria de personatges aparentment desprovists de passió que es mouen per pura inèrcia, sempre en mala direcció. No hi ha protagonistes en el sentit tradicional del terme, com tampoc hi ha antagonistes; en comptes d'això, ens trobam amb éssers humans deshumanitzats que es topen uns amb els altres sense saber interactuar segons les més mínimes convencions socials. Sánchez, com també ho fa Clowes, ens planteja unes situacions aparentment absurdes sense avisar-nos ni preparar-nos. Com en la vida real, el gir més inesperat en la trajectòria humana apareix de cop i volta, sovint per desaparèixer amb la mateixa rapidesa. No és estrany que aquest tipus de còmic vagi dirigit a un públic amb un nivell cultural tan alt com ample de mires és la seva ment. En termes estrictament empresarials, editar un còmic com aquest és una aventura temerària, però per sort a Espanya hi ha tres o quatre editorials que sempre s'arrisquen, sacrificant la bona vida que dóna la venda de productes de masses per aportar varietat i qualitat al mercat. Astiberri és una d'elles i m'alegra veure que li va bé, i que també aposta per obrir camí a autors com Sánchez.
Publicat al Diari de Balears dia 10 d'abril de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada