26 de gen. 2011

Rabo con almejas

Rabo, Álvarez. Rabo con almejas. Barcelona: La Cúpula, 2010. 20 €.

Fa no gaire més de dues dècades es respirava un aire més despreocupat que ara. Kortatu era un grup d'un cert èxit, i de cap manera vetat, tot i que estaven aliniats amb alguns plantejaments d'ETA (i això que els seus atemptats mortals anuals es comptaven per centenars); Loquillo triomfava amb un doble en directe enregistrat a Zeleste, rescatant la cançó "La mataré" (una clara exaltació de la violència de gènere) i no feia més que sortir per la ràdio i per la tele a sonar-la amb els Trogloditas; vivíem les darreres coejades del perill nuclear i sentíem parlar de la guerra de les galaxies d'en Reagan sense esclafir de riure, però tampoc sense agafar-nos-ho seriosament; també aconseguíem el nostre tros de mur de Berlín comprant la Super Pop; a l'institut no es passava llista, ni hi havia professors de guàrdia, ni tancaven amb pany i clau les aules i el centre, com tampoc no es feia res amb les novatades, algunes tan cruels com fer-te baixar els calçons i els calçons blancs damunt la taula del professor i cantar una cançó. No estic insinuant que es vivia millor, però sí que anàvem per la vida sense haver d'estar pendent del que és o no és políticament incorrecte, i això ja és molt. Amb els anys tot s'ha complicat. S'ha estès el pensament pensable, amb un full de ruta amb els temes opinables i les opinions que hem de tenir sobre ells. Creix la intolerància sense que suposi un increment notable i sincer del nostre benestar, i tot el que es troba a fora del sac de llocs comuns i neutrals és observat amb desconfiança. Estam acostumats a que ens prefabriquin els gusts, les sensacions, els pensaments, les aficions i les converses i, en el fons, aquesta és una manera de remarcar el camí que hem de seguir, tot i que per sort encara només consisteix en unes línies pintades a terra, més simbòliques que reals. Podem traspassar-les, sacrificant acceptació social per llibertat. 

La Cúpula acaba de treure el primer volum de les obres incompletes d'Álvarez Rabo, un dependent d'El Corte Inglés que dibuixa els còmics que vol, sense més trava que les seves pròpies limitacions artístiques. Són històries d'una a tres pàgines que vénen a ser un catàleg prou complet de tot el que es considera políticament incorrecte. El nom, Rabo con almejas, a més de jugar amb el segon llinatge de l'autor, és tot un manifest d'intencions: hi trobam sexe sense fronteres (amb un punt de masclisme molt acusat), molta crítica a la religió i, molt especialment, a la multinacional anomenada Església Catòlica (que, com totes les religions, es preocupa molt per la sexualitat de la Humanitat), als polítics i també a tots nosaltres, per reprimir els nostres instints primaris. El missatge d'Álvarez Rabo és molt clar: per molt que ho intentem dissimular, som animals mamífers i ens movem per sexe. Evidentment exagera aquesta tesi per oferir-nos un conjunt d'historietes delirants, algunes d'elles sorprenents no tant pel que conten sinó perquè hi ha algú que s'atreveix a contar-ho i, més difícil encara, hi ha algú que ho publica. Enmig de tant de conservadurisme cultural, una obra com aquesta és pura dinamita que esclata en totes direccions per esquitxar els pilars de l'actual dictadura del pensament. I el millor de tot és que ho fa sense cap voluntat d'apostolatge ni tan sols de transcendència. Ho dibuixa perquè es diverteix fent aquestes pardalades, sabent que el seu ressò serà mínim, i esperant que els lectors, per un moment, deixin de banda les tonelades de prejudicis que els impedeixen girar el cap per deixar-se dur per un humor groller i imprevisible, d'aquells que feia estona es trobaven a faltar. 

Publicat al Diari de Balears dia 22 de gener de 2011

1 comentari:

J M ha dit...

Ei, Jaume. És ben cert el que dius. A mesura que passa el temps algunes coses que es consideraven normals o es toleraven`, et resulten ara ben xocants.
Als instituts i col·legis dels primers anys 80 hi circulaven amb normalitat còmics com El Víbora i coses en aquesta línia, que eren d'allò més bèstia. Ara segur que, amb molt menys, s'escandalitzaria el Claustre, ampas i tot Déu, i hi hauria 'repressàlies'.
Per una altra banda, els estereotips racistes, xovinistes i masclistes de tota mena eren del tot quotidians i en vam estar sotmesos a dosis contínues al quiosco o a la televisió.
Els negres (perdó, aquesta paraula també és tabú!!!) per exemple, eren indefectiblement personatges simiescs, potencials caníbals, ignorants i infantiloides... basta mirar qualsevol tebeo de Bruguera o fins i tot Tintin.