Uns anys després que la revolució que Star Wars: A New Hope (1977, George Lucas) suposà per a la indústria cinematogràfica el còmic americà es va veure sacsejat per la conjunció de tres factors irrepetibles: la necessitat de renovar amb urgència el gènere de superherois, l’existència de joves talents imparables i la llibertat que les grans editorials els donaren. El resultat van ser un conjunt d’obres que avui dia encara es consideren el millor que ha aportat el gènere dels pijames, tant pel seu valor intrínsec com per les conseqüències que han tengut durant les dècades següents. De tots aquells autors, avui ens fixam en dos dels majúsculs.
David Mazzucchelli s’ha convertit en el paradigma de l’autor independent i al marge de l’anomenat mainstream, realitzant un recorregut professional a la inversa del que seria habitual: de la feina segura i esplèndidament pagada de les grans editorials de superherois a l’autoedició i la marginalitat gràfica voluntària, la qual cosa diu molt a favor d’ell com a persona, a més de com artista. Frank Miller és l’altre autor, que també va començar fent superherois, com a guionista i després també com a dibuixant. Els dos artistes col·laboraren en algunes sèries importantíssimes, creant perles com Batman: Year One o algunes històries de Daredevil, superheroi de segona fila de la casa Marvel. Aquest superheroi ceg deu el seu record a Miller i Mazzucchelli, qui el rellançaren amb l’arc argumentai Born Again. Fa temps que aquesta obra mestra del gènere demanava una reedició que fes honor al seu valor i Panini ha tengut el bon criteri de treure-la amb uns textos molt interessants, un aplec d’esbossos que ens permeten admirar el talent innat del dibuixant, i la inclusió de la primera historieta del personatge que crearen junts.
Frank Miller aquí actua com a guionista i ens conta com King Pin, el senyor del crim, descobreix la identitat secreta de Daredevil i, a manera de venjança per les vegades que aquest ha obstaculitzat els seus negocis bruts, dedica tots els seus esforços a enfonsar-lo fins a convertir-lo en no-res. Així, assistim a l’anul·lament d’un brillant advocat, a la perfídia de totes les seves amistats i a la destrucció del seu món; tot això sense que pugui saber qui i per què li fa això. Un moment donat, quan ja no pot estar més abaix, descobreix qui està darrere la seva destrucció i troba un nou sentit a la vida: la venjança o, el que és el mateix per Miller, la justícia. Aquest és, en essència, l’argument de totes les obres de Miller: un ésser humà que està al marge i que emprèn una lluita contracorrent per reestablir la justícia.
A Born Again això fa que Daredevil com a superheroi vestit amb malles vermelles que apallissa delinqüents no aparegui més que en ocasions puntuals; per contra, tota la història és la d’un home que ho perd tot i que, a força de voluntat, arriba a recuperar el seu lloc en la societat; el fet que sigui un superheroi no li serveix de res, només per ser enfonsat per King Pin. Per la seva part, David Mazzucchelli ens hi ofereix un dibuix àgil i molt simplificat, amb contorns gruixats i superfícies ben retallades, sense ombres ni mitjos tons, que queda enfora del personalíssim estil gràfic que té actualment, i que fan d’ell un dels autors més venerats del còmic independent, però que s’adapta molt bé tant a la sòrdida història de Miller com a la indústria de còmic de superherois d’aquells ja llunyans (però no tant) anys vuitanta.
S’ha respectat el color original, molt marcat per la tricromia primària, que als ulls acostumats als treballs digitals actuals poden parèixer toscos. Si ens tiram els prejudicis a l’esquena i ens fixam bé, veurem que són un prodigi de les possibilitats que en aquell moment tenien els coloristes.
David Mazzucchelli s’ha convertit en el paradigma de l’autor independent i al marge de l’anomenat mainstream, realitzant un recorregut professional a la inversa del que seria habitual: de la feina segura i esplèndidament pagada de les grans editorials de superherois a l’autoedició i la marginalitat gràfica voluntària, la qual cosa diu molt a favor d’ell com a persona, a més de com artista. Frank Miller és l’altre autor, que també va començar fent superherois, com a guionista i després també com a dibuixant. Els dos artistes col·laboraren en algunes sèries importantíssimes, creant perles com Batman: Year One o algunes històries de Daredevil, superheroi de segona fila de la casa Marvel. Aquest superheroi ceg deu el seu record a Miller i Mazzucchelli, qui el rellançaren amb l’arc argumentai Born Again. Fa temps que aquesta obra mestra del gènere demanava una reedició que fes honor al seu valor i Panini ha tengut el bon criteri de treure-la amb uns textos molt interessants, un aplec d’esbossos que ens permeten admirar el talent innat del dibuixant, i la inclusió de la primera historieta del personatge que crearen junts.
Frank Miller aquí actua com a guionista i ens conta com King Pin, el senyor del crim, descobreix la identitat secreta de Daredevil i, a manera de venjança per les vegades que aquest ha obstaculitzat els seus negocis bruts, dedica tots els seus esforços a enfonsar-lo fins a convertir-lo en no-res. Així, assistim a l’anul·lament d’un brillant advocat, a la perfídia de totes les seves amistats i a la destrucció del seu món; tot això sense que pugui saber qui i per què li fa això. Un moment donat, quan ja no pot estar més abaix, descobreix qui està darrere la seva destrucció i troba un nou sentit a la vida: la venjança o, el que és el mateix per Miller, la justícia. Aquest és, en essència, l’argument de totes les obres de Miller: un ésser humà que està al marge i que emprèn una lluita contracorrent per reestablir la justícia.
A Born Again això fa que Daredevil com a superheroi vestit amb malles vermelles que apallissa delinqüents no aparegui més que en ocasions puntuals; per contra, tota la història és la d’un home que ho perd tot i que, a força de voluntat, arriba a recuperar el seu lloc en la societat; el fet que sigui un superheroi no li serveix de res, només per ser enfonsat per King Pin. Per la seva part, David Mazzucchelli ens hi ofereix un dibuix àgil i molt simplificat, amb contorns gruixats i superfícies ben retallades, sense ombres ni mitjos tons, que queda enfora del personalíssim estil gràfic que té actualment, i que fan d’ell un dels autors més venerats del còmic independent, però que s’adapta molt bé tant a la sòrdida història de Miller com a la indústria de còmic de superherois d’aquells ja llunyans (però no tant) anys vuitanta.
S’ha respectat el color original, molt marcat per la tricromia primària, que als ulls acostumats als treballs digitals actuals poden parèixer toscos. Si ens tiram els prejudicis a l’esquena i ens fixam bé, veurem que són un prodigi de les possibilitats que en aquell moment tenien els coloristes.
Publicat al Diari de Balears dia 20 de novembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada