La ignorància pot ser molt ofensiva quan condueix el subjecte afectat d’ella a creure’s en inequívoc portador de l’única forma d’entendre la vida. Generalment, com més ignorant és un paio, més galopant és la seva insolència. Obre la televisió i no fa més que veure programes que exalten l’estupidesa en totes les seves variants; fins i tot la ràdio, que tant ha resistit la temptació d’explotar la ximpleria. La importància mediàtica que es dóna a les declaracions dels esportistes és inversament proporcional a la seva qualitat. Qualsevol declaració de qualsevol futbolista sobre qualsevol partit és intercambiable. És vera que tot això ja fa estona que ho vèiem venir, i per això s’accepta amb naturalitat, però de poc ençà s’ha intensificat afegint-hi els entrenadors encorbatats, a qui intenten presentar-nos com a intel·lectuals de profundes idees i no fan més que dir tòpics que freguen l’insult a la intel·ligència.
Pareix que en una flamant nova època com la que vivim, amb una nova forma de consum d’informació, que permet per primera vegada que el receptor sigui part activa en el procés i elegeixi què i de quins canals rep el coneixement que vol. Seria lògic pensar que som més savis que mai, però no és així. Seguim sucumbint als desfasats mètodes publicitaris i a la pràctica és com si duguéssim unes cucales que ens impedeixen veure el vast espai que ens envolta. Per protegir els seus interessos, els poders fàctics utilitzen la doble estratègia de destacar positivament el que els convé i ridiculitzar allò que escapa a les seves grapes. Aquesta columna acaba de complir els primers deu anys de divulgació d’un dels medis de massa més menyspreats per raons tan puerils que no mereixen ni una salivada per rebatre-les. Encara ara, després de tantes pàgines dedicades a emfatitzar el que té de bo el còmic, i de mostrar la relació de les seves temàtiques amb l’actualitat mundial, conec molta gent que confon còmic amb rol, i rol amb jocs de taula; tot plegat tractant d’infantil aquell que consumeix còmics més enllà de la seva aparició en telenotícies. Per tots ells va la ressenya del còmic d’avui, titulat molt encertadament Dungeon Quest. Poques vegades veureu que comenti una obra que pugui ser etiquetada simplement com a “friqui”, un concepte que ja no és el que era al principi. M’arriscaré i diré que aquest còmic de Joe Daly és friqui a matar, i m’agradaria pensar que ho és per tirar en cara als ignorants el seu propi verí pseudoirònic, com féren els impressionistes i, sobretot, els fauvistes, adoptant com a nom del seu moviment el que pretenia ser una etiqueta ridiculitzadora.
Daly no perd el temps avisant-nos del que ens trobarem: comença amb un al·lot francament lleig que envia a prendre l’escola i la seva mare per anar-se’n a córrer món. No es tracta del començament d’una rondalla actualitzada sinó l’inici d’una aventura que segueix exactament l’esquema d’una partida de rol. El protagonista es fa dir Millenium Boy i recorre el suburbi per on viu i els seus voltants visquent unes aventures tan impossibles que ens fa sospitar que Daly se’n riu de na Bet i sa mare. La proesa de Daly és aconseguir teixir una història que funciona a partir dels tòpics més comuns de les partides de rol d’explorar masmorres, trasvassant l’acció a un dels indrets més depriments de l’actual urbanisme.
Dungeon Quest té la lectura superficial i una de més profunda, que fa gaudir de moltes subtilitats que amaga l’obra, fent extensiva la burla no només als ignorants que fan broma del novè art, sinó també als mateixos friquis flipats que, efectivament, són part dels consumidors de còmics i jocs.
Publicat al Diari de Balears dia 13 d’octubre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada