30 de nov. 2010

Asterios Polyp

Mazzucchelli, David. Asterios Polyp. Madrid: Sinsentido, 2010. 30 €.

La setmana passada retrobàvem un clàssic de dos autors que han aportat molt al còmic. Miller, amb un sol tema desenvolupat posteriorment en cada una de les seves obres, s’ha mantengut en primera fila sempre a l’ombra de les grans editorials nord-americanes, aconseguint un difícil equilibri entre independència i comercialitat. Per la seva banda, David Mazzucchelli ha seguit un camí singular l’ha dut a fer el camí a la inversa: de l’èxit comercial absolut en la jovenesa a la més absoluta independència actual. El seu estil gràfic també ha evolucionat, transformant-se en el que podem gaudir en la seva darrera obra, Asterios Polyp. 

L’autor, sense ser prolífic, crea una gran expectativa cada vegada que s’anuncia la publicació d’una obra seva. No és exagerat ja que amb Batman: Year One superà Born Again, i amb Ciutat de vidre arribà gairebé a la perfecció. Asterios Polyp ha estat fruit de quinze anys d’esforç i, des del meu punt de vista, és el millor que ha fet durant la seva carrera, tot i que aquesta és una afirmació que, com totes, necessita argumentar. 

Aquest és l’autor menys autocomplaent que es pot trobar, i cada nou treball suposa refundar la seva pròpia manera de fer i entendre el còmic. En aquesta ocasió el guió també és seu i pretenia aprofundir en l’anàlisi de les possibilitats formals del novè art sense creuar la frontera de les convencions lingüístiques, alhora que volia teixir les seves curolles, prejudicis, pors i opinions en una història d’estructura molt complexa que no fos autobiogràfica. 

Dit així pareix un projecte de tanta ambició que pot semblar contradictori amb el que he dit del seu caràcter, que no és gens autocomplaent. El protagonista, Asterios Polyp, és un molt ben considerat professor d’arquitectura que no ha vist materialitzat cap projecte seu. Té el caràcter que s’espera d’un fadrí madur i considera que té un gust exquisid i inqüestionable, tot i que en general és reservat a l’hora d’emetre veredictes fora de l’aula. Tanmateix no es troba a gust amb la seva vida i, poc a poc, va evolucionant de forma caòtica a partir de la convivència amb l’essència del seu germà bessó nonat i l’aparició d’una jove artista, de caràcter en construcció, que esdevendrà molt important en la seva vida, fins i tot quan ja no formi part d’ella. 

Formalment Asterios Polyp és extraordinari, amb una mostra extensa de recursos propis del mitjà que encaixen a la perfecció, essent per a mi el valor més important d’aquesta obra mestra: l’ús del color, amb una gama reduïda de primaris i complementaris, com a element cronològic; el traç, que diferencia estilísticament la personalitat de cada personatge; l’ús de la perspectiva lineal, l’ús de la tipografia amb funcions adjectivadores; l’espaiament de les vinyetes i dels textos per pautar el ritme de la lectura... 

El còmic també té una tercera ambició: servir d’homenatge a alguns dels grans autors de còmic, des de Herriman fins a Max, passant pel mateix Miller, McCloud i Chris Ware. 

Finalment voldria destacar l’ambientació, variada perquè també ho són els escenaris on transcorre l’acció. Mazzuchelli ha fet un treball exhaustiu de documentació que es pot assaborir en mobles, vehicles i edificis, essent destacable l’interior del pis d’Asterios, ple de mobles reals que formen un conjunt tan rectilini com es seu propi caràcter. 

El resultat de tot això és un dels millors còmics de 2010. Encara és prest per dir amb rotunditat que és una obra mestra però al meu entendre té tots els números per convertir-s’hi, en part gràcies a una de les millors edicions que han aparegut en els darrers anys.

Publicat al Diari de Balears dia 27 de novembre de 2010

2 comentaris:

Pep Cerdà ha dit...

Estava cercant informació sobre aquest còmic (havia llegit algun comentari elogiós i el demanaré als reis) i em trob aquest article teu. Gràcies. Té molt bona pinta.

Jaume Salvà i Lara ha dit...

Hola Pep,

És una bona adquisició. ja em comentaràs què et pareix.