Hi ha símptomes suficients per suposar que estam en un canvi d’època. Seguint seguint l’encorsetada terminologia històrica, la darrera etapa de la Humanitat és l’edat contemporània, fent-la abastar des de la Revolució Industrial i la Revolució Francesa fins avui dia... i seguint. Seguint tant el criteri econòmic com el polític, poc tenim a veure amb el segle XIX i gran part del XX. Si és vera que cada vegada tot se succeeix amb més rapidesa, és legítim pensar que així com l’edat moderna va ser més curta de la medieval (i aquesta que l’antiga), la contemporània hauria de ser-ho encara més, i ja duim dos-cents-seixanta anys. En les darreres dècades hi ha tants d’indicadors que estam en un altre moment, diferent al de Napoleó, Weyler, Alfons XIII o Hitler, que la cosa reclama una anàlisi per destriar tot allò que apunta cap a una nova era. En veig molts, entre els quals destaquen el laiïcisme, el canvi climàtic, Internet i el terrorisme d’alta volada, però sobretot els moviments migratoris d’entresegles.
De migracions sempre n’hi ha hagut, però generalment era en la direcció contrària a la que ara té lloc. A part dels factors econòmics que les provoquen, és molt important destacar el seu paper en la transformació cultural que suposen. Tenir quinze nacionalitats en una sola aula és, ja, una realitat que no només posa en evidència un sistema educatiu inert, sinó també que tot el que coneixíem deixa d’existir tal i com era. Com més prest ho acceptem, més possibilitats tendrem de dir-hi alguna cosa, en aquesta nova cultura global, que funciona al més pur estil darwinista. El que sorgirà de tot això és un incert, i no tendria que ser un problema, però no hi ha ningú amb poder que mostri la clarividència necessària per avançar-se als problemes que generarà, alguns dels quals ja els tenim aquí: intolerància, racisme, fanatisme... i l’eterna recerca de més riquesa per part de qui ja acapara la major part d’ella.
Segur que som rar, però tot això em desperta molt més l’interès que qualsevol de les cretinades que ens mostren per la televisió o embruten la premsa. Per això m’alegro molt cada vegada que puc llegir alguna cosa que intenti aportar el seu granet en el debat inexistent. Diábolo acaba de treure un còmic de gran magnitud, tant per la seva extensió, 440 pàgines, com per la seva temàtica: la migració. Charles Masson, a qui ja coneixem per la novel·la gràfica Sopa fría, ens obsequia amb el fruit de la seva indignació per com Sarkozy està rompent l’equilibri social de Mayorette, una illa francesa situada en el canal de Moçambic, on des de fa dècades hi arriben refugiats dels països dels voltants i contribueixen a construir el present i el futur d’allà. Fins l’arribada al poder del superpresident francès, ningú no es preocupava per la legalitat de la gent, i si hem de creure el que ens diu Masson, això no generava cap dels problemes que solem associar al fenomen migratori massiu.
L’autor construeix una crítica a la direcció que pren França en matèria humana a partir de la història de diferents persones que conviuen, es creuen i se separen a Mayorette, tant francesos blancs que hi van a viure, com francesos negres i immigrants procedents de llocs com Madagascar.
Sense aclaparar-nos amb un discurs polític, Masson ens fa veure què en pensa just amb les vivències dels personatges, cap d’ells herois i malparits, però que, com tothom, tenen una mica dels dos conceptes.
El dibuix és molt més depurat que el de Sopa fría, però segueix tenint com a base un blanc i negre descarnat, gairebé xil·logràfic, que transparenta una gran sensibilitat de l’autor per a les expressions i gestos corporals.
Publicat a Diari de Balears dia 16 d'octubre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada