Fa anys, al documental Bowling for Columbine, Michael Moore demanava a un productor de programes de televisió per què, en comptes de fer un programa (de molt d’èxit, per cert) sobre delictes de gent marginal, no intentava fer-ne un de lladres de guant blanc. Aquell home, després de no pensar-s’ho gaire, va dir que no, perquè no seria comercial. Pens amb tots aquests lladregots d’alta volada que han saquejat les nostres arques públiques i em costa creure que seria possible fer un programa, una sèrie, una novel·la o un còmic entretenguts. En el fons, els lladres de guant blanc són admirats, quan no respectats, i sovint només es mereixen el menyspreu quan els agafen in fraganti, no per lladres, sinó per beneits.
Contràriament, els delictes provocats per les classes més marginals, ens fan més por i ens desperten la més morbosa curiositat, alhora que repugnància. En la literatura, el cinema i el còmic, s’ha vist com es creava un gènere a partir d’un altre, tan sols canviant el punt de vista. Dels productes de ficció protagonitzats per agents de la llei que perseguien i capturaven els facinerosos més pintorescs, la cosa ha anat evolucionant cap a un major aprofundiment en el criminal i el seu ecosistema, no necessàriament per crear empatia cap a ell, sinó senzillament perquè és molt més divertit. Una altra vegada a la literatura pulp, popularitzada entre els anys vint i quaranta del segle passat, hi trobam la passa necessària per poder fundar un dels gèneres més interessants: la negació de complexos i prejudicis que empresonin la creativitat en un discurs avorrit i políticament correcte. Com és natural, aquest gènere s’ha anat desenvolupant en la literatura i el cinema de masses amb un èxit notable, i molt pocs creadors tenen la decència de recordar d’on surt això.
Un dels productes estrella de Panini Comics és la sèrie Criminal, guionitzada per un mestre del gènere negre, Ed Brubaker, i dibuixada per un dels grans artistes actuals, Sean Phillips. Està construïda amb històries autoconclusives que tanmateix encaixen en un tot sempre coherent i cada vegada mes ric. El cinquè volum acaba d’aparèixer amb el nom de Los pecadores, i està protagonitzat per un personate que no pot ser més de gènere: un militar desertor que fa de detectiu en un cas molt difícil. Una idea tan senzilla i possiblement comuna, en les mans de Brubaker, es converteix en una història claustrofòbica, un viatge al fons més obscur de la ciutat contemporània sense aparent retorn. A més de la història principal, centrada en la resolució de la bateria d’assassinats, hi apareixen segones línies argumentals que incrementen el que ha de tenir un producte de ficció: entreteniment. Brubaker és un mestre en l’art de narrar i, a més domina les claus del gènere el suficient com per capgirar algunes d’elles per conduir-nos per on vol.
Per la seva banda, Phillips dibuixa prodigiosament, amb una estil que recorda el Mazzucchelli d’obres mestres com Batman: Year One. La seva capacitat de síntesi és digna de lloança, i més ho és el resultat final gràcies també a l’excel·lent color. De tot, el més espectacular no són les escenes d’acció, sinó la forma amb que resol les fesomies dels personatges i els seus gestos. Aquí és on demostra dominar les regles clàssiques de dibuix i les adapta a les seves pretensions, adoptant elements narratius i visuals del cinema, però adaptant-los completament al mitjà que treballa.
L’edició és magnífica, en tapa dura i paper de gramatge generós, i va acompanyada d’un estudi molt acurat sobre els inicis del gènere negre en la literatura pulp.
L’edició és magnífica, en tapa dura i paper de gramatge generós, i va acompanyada d’un estudi molt acurat sobre els inicis del gènere negre en la literatura pulp.
Publicat a Diari de Balears dia 9 d'octubre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada