Les relacions humanes, com tantes coses, s’han vist influenciades pels mitjans audiovisuals, com el cine o la televisió. De totes, les corresponents als sentiments (i més concretament a l’amor) són les que més s’han banalitzat per exprimir-les comercialment. Corren mals temps per a la delicadesa i la profunditat sincera perquè fugen de l’estandarització imperant. En comptes de generar sentiments i sensacions nosaltres mateixos, els consumim prefabricats, confonent com a nostre el que no és de ningú en concret. No és difícil entreveure símptomes de la consolidació d’aquest assumpte en les converses de les persones. A més dels llocs comuns tradicionals, com el temps o el mal estat de l’escala de la comunitat, se n’hi han d’afegir un bon caramull en relació als sentiments. Això no lleva, però, que puguem trobar molts de casos que escapen d’aquesta uniformitat i gaudeixen del seu propi amor i sofreixen el seu propi desamor. Com és natural, és en l’etapa més convulsa de la nostra vida, l’adolescència i primera joventut, quan es troben més casos de situacions emocionals polaritzades i exportables. Per això, no ens hem d’estranyar que els grans negociants fiquin mà per endur-se’n alguna tallada d’un col·lectiu sense recursos propis però amb un poder de pressió sobre qui en té (els pares i similars) molt gran.
Bastien Vivès ens apropa una història que parteix d’un plantejament tòpic: l’al·lota guapíssima que té un (només) amic molt lleig i solitari. Abans de badallar convé saber que l’autor és un mestre de l’art seqüencial i té taules suficients per convertir en únic un lloc comú. Gaudirem no fa gaire d’El gusto del cloro i En mis ojos, i ara toca Amistad estrecha. Un altre còmic que toca els sentiments més manyuclats d’una forma convincent i delicada. En aquesta ocasió, els protagonistes corren les seves aventures i desventures en paral·lel, cadascú pel seu vent, sense que aparentment hi hagi res en el seu present que faci preveure de quina forma poden unir els seus destins. És vera que Vivès ens va deixant episodis aïllats, que corresponen a uns anys enrere i que tenen un plantejament visual molt especial, amb les vinyetes completament desenfocades, com si dels records només quedassin siluetes inconcretes, de contorn difuminat. I aquí està la clau per entendre i acceptar el final, que no és el més important de la història, com passa en altres obres de l’autor. L’essència de la història és el camí, no l’arribada. Per això no es preocupa gaire d’arribar a un desenllaç inversemblant, sinó al contrari, ben previsible. Però ens és igual perquè el que ens enganxa a les pàgines és la forma que ens conta la història, que no és altra que l’evolució d’un sentiment, que parteix del respecte per arribar a on arriba... sense que això suposi el final del camí.
El dibuix és aparentment tosc, realitzat en línia clara però dubitativa, irregular, sense cap element que no sigui els contorns purs i durs de les figures i escenaris, acolorits amb colors plans, compartimentats i cridaners. Una lectura atenta de l’apartat gràfic ens fa veure que estam davant un dibuixant magistral, preocupat, com passa amb el guió, per l’essència i no pel cop d’efecte o la perpectiva enlluernadora. Vivès és un gran dibuixant de gestos corporals i aquest còmic ho demostra vinyeta a vinyeta, fent-nos arribar a creure que potser aquests ninots de paper i tinta tenguin vida, en la mesura que viuen en la nostra ment quan llegim el que els passa.
Publicat al Diari de Balears dia 2 d'octubre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada