Sueños

Azpiri, Alfonso. Sueños. Barcelona: Planeta DeAgostini, 2010. 18 €.

La nostra relació amb la dècada dels vuitanta ha anat més o manco així: després de viure-la (de forma particular, però compartint unes característiques comunes), va venir el moment de donar-li l’esquena, de riure’ns de la tecnologia i la moda perquè estàvem en la dècada definitiva, els noranta. Però també passaren, i ara ens toca fagocitar els vuitanta mentre ens empatxam de riure’ns dels primers mòbils i els primers módems. Hem acabat la primera dècada del segle XXI amb les adolescents que es volen assemblar a les de fa vint-i-cinc anys, un retorn de les Ray-Ban Wayfarer i un gust retro que afecta, fins i tot, a les càmeres digitals de darrera tecnologia.

Aquesta interès pels vuitanta també afecta al seu contingut cultural. Just parlant de còmic, les grans obres americanes d’aquella dècada s’estan reeditant en unes condicions de col·leccionista i, poc a poc, també s’espolsen i es treuen a lluir alguns títols d’una de les dècades més fructíferes del còmic espanyol, que tanmateix acabà en crisi, i qui diu crisi vol dir període de transició. La plataforma va ser la revista de còmics, amb títols tant de pes com Ilustración + Comix Internacional, 1984 (després, Zona 84), Cimoc o Cairo, a part d’El Víbora. Cadascuna estava centrada en unes temàtiques i uns gèneres i no és estrany que la majoria d’autors fossin fidels a una capçalera determinada, tot i que la primera esmentada era un sac on hi cabia gairebé qualsevol cosa.

Una de les temàtiques més vuitanteres era la ciència ficció apocalíptica, visualment hereva d’Alien (1979, Ridley Scott), qui alhora bevia de fonts artístiques i comiqueres. Aquestes històries solien estar ambientades en un futur desolador i inhumà, amb els pocs supervivents humans ficats en naus espacials claustrofòbiques. Alguns dels autors d’aquell moment centrats en aquests assumptes tenien excel·lent un domini del dibuix en termes clàssics, que xocava amb la fluixesa literària que patien molts de guions. De tots aquells autors que exhibiren la seva obra en les revistes i, posteriorment alguns d’ells, en àlbums recopilatoris, pocs n’han quedat per al record. Un d’ells és Alfonso Azpiri, músic de formació i historietista de vocació i professió, tot i que durant uns anys va recórrer a treballs relacionats amb videojocs.

Amb els anys, i amb una carrera constant, tot i que sovint en segona línia, aquest madrileny de seixanta-tres anys té un currículum sòlid i variat, tot i que sempre serà recordat pels seus treballs de ciència ficció dels vuitanta. Planeta DeAgostini ens recorda una de les seves millors etapes amb l’edició de Sueños, un recopilatori d’històries futuristes i pessimistes de l’autor, totes a color i amb guions seus i d’altri. Rellegir-les ha estat un veritable plaer i m’ha fet redescobrir l’obra d’un autor que recordava més manierista. Té un estil inconfusible, però alhora entronca amb una forma d’entendre dibuix que el fa un dels darrers clàssics contemporanis. Conceptes com la perspectiva i el volum, tan dífícils i tan oblidats per molts d’autors d’avui dia, per a ell no són més que una forma de demostrar la seva destresa. Els seus dibuixos pareixen tenir com a únics límits la voluntat de l’artista, no les seves mancances, si és que en té. Com a dibuixant és magistral, i com a colorista no queda enrere. Els guions, en qualsevol cas, són més irregulars, però en general mantenen un nivell alt i, sobretot, representatiu d’una època llunyana encara captivada per la possibilitat de tecnologies exòtiques. Ara, que ja ho tenim tot, ens poden parèixer una mica ingenus alguns plantejaments però, en històries com Si no le gusta este planeta... ¡Nosotros ya tenemos otro!, Historia de amor o El muro, veiem temàtiques de rabiosa actualitat que han fet triomfar Avatar (2009, James Cameron): l’ecologisme i la defensa de les minories ètniques tecnològicament retardades.

Publicat al Diari de Balears dia 30 d'octubre de 2010