El arte de volar

Altarriba, Antonio; Kim. El arte de volar. Edicions de Ponent, 2009. 22 €.

Quan s'estudia Història, generalment es dóna continuïtat a la tradició de centrar l'abocament de coneixements repetits durant dècades i, fins i tot, segles, sense alterar ni tan sols la terminologia obsoleta, com ara "Descobriment d'Amèrica" o "Reconquesta"; i tenc constància que altres disciplines científiques pateixen del mateix mal o pitjor. Per moltes causes, i essent algunes d'elles la inèrcia, la desídia i la comoditat, se segueix donant molta d'importància a noms propis de gent que no s'ho mereix, al manco en el sentit positiu. Fins i tot en estudis seriosos, la tendència és a simplificar-ho tot posant al capdavant d'esdeveniments importants, sigui la construcció d'un castell o la victòria d''una guerra, persones que no hi han participat activament (fent pasta en el cas del castell o enfangant-se en la trinxera en el cas de la guerra), quedant en l'anonimat els homes i dones que, amb el seu esforç col·lectiu, aconseguiren materialitzar les curolles dels tirans. Si trist és el paper que tenen les persones sense nom que han contribuït als èxits històrics, més llastimós és el de qui ha passat per la vida pels passadissos gelats del fracàs. Per exemple, en la darrera guerra civil espanyola, els morts de la facció insurrecta han tengut un reconeixement institucional per part del matrimoni Estat-Església, mentre que els del bàndol legal, pel fet de ser derrotats, encara ara dormen la nit eterna en fosses comuns i cunetes.

La sensació que tenim del pas de la vida és inversament proporcional a la nostra edat: quan som petits, cada dia ens pareix llarguíssim, i a mesura que ens anam fent grans, les mateixes 24 hores es van acurçant, i ja d'adults ens començam a adonar que les cabòries que teníem i tenim perillen per manca d'espai vital. Si anam de visita a qualque asil d'ancians, veiem un aparcament de persones resseques, immòbils i nuoses amb els ulls distants; però cada un d'ells ha estat un infant innocent, un adolescent que s'havia de menjar el món, un adult que ha patit i ha gaudit en diferent mesura. Conèixer la història d'un sol d'ells ens pot permetre ser més humans i relativitzar els assumptes que ens pertorben, sense perdre de vista que el temps s'escorre entre els dits.

Antonio Altarriba, el guionista i estudiós del còmic, ens relata la vida d'un home anònim que decideix acabar amb la seva vida amb 91 anys, el seu pare. Què fa que un home a punt de morir de mort natural, però que té la capacitat mental i motora en bon estat, decideixi avançar el seu traspàs? Altarriba fill, amb l'ajuda del dibuixant Kim, ens ho conta tot, des de la infància dura però il·lusionada d'Antonio, fins el moment que es precipita voluntàriament des de la quarta planta de la seva residència.

El arte de volar està estructurat en capítols de llargària irregular que agrupen blocs vitals del protagonista, un home que va viure esdeveniments personals que va haver d'encaixar en un context singular, com és la Guerra Civil i la postguerra, fotuda per a tothom però que guardava la pitjor part per als vençuts, grup al qual pertanyia.

Altarriba fill reconstrueix els petits esdeveniments que formen el tapís vivencial del seu pare amb un sorprenent distanciament emocional que el permet contar intimitats i contradiccions sense el pes de la vergonya. Ens deixa a nosaltres la decisió d'implicar-nos emocionalment en la història, sigui quina sigui la nostra tendència política i espiritual, perquè el tema no és el pamfletarisme ni l'alliçonament, sinó la comprensió de la naturalesa humana.

La decisió de donar el dibuix a Kim, conegut per Martínez el Facha, amb 32 anys d'èxit ininterromput a El Jueves, és tan desconcertant com meravellosa. El català abandona l'esperpent per l'expressivitat realista necessària per convertir aquest còmic en una obra rodona.

Publicat al Diari de Balears dia 6 de març de 2010