Rosalie Blum

Jourdy, Camille. Rosalie Blum. Barcelona: La Cúpula, 2010. 18 €.

La família ha estat sense cap dubte un dels pilars de la societat. Fins fa ben poc, a Espanya, no es contemplava cap altra possibilitat que la família formada per una parella heterosexual, casada per l’Església (per vida, a menys que pagassin un bon caramull per la nul·litat) i unida fins a la mort. Els infants que venien al món, generalment vivien en una unitat familiar biparental i aspiraven a reproduir el model una vegada s’emancipassin. Sovint aquestes famílies tradicionals tenien els rols ben establerts, amb un home encarregat essencialment d’aportar els ingressos necessaris mitjançant la feina professional, i una dona consagrada a la casa i als infants. Els valors que sostenien aquest tipus de família eren una mescla de tradició i religió que configuraven un panorama masclista però que sovint amagava autèntics matriarcats, amb unes dones de força infinita que gaudien d’una capacitat d’organització només comparable a la seva resistència al sofriment. La relació establerta entre els dos cònjuges anava a la complementació per la inèrcia, sense possibilitat ni ganes de començar debats per reflexionar i millorar-la. La violència hi era present; la física, per suposat, gairebé sempre per part de l’home; però la verbal també, i aquella tan mala de definir, que ve a ser com un terrorisme psicològic, que moltes vegades era l’arma de defensa femenina en un ambient hostil.

Però també s’establien nexes malaltissos entre progenitors i fills. Si ens centram en els generats entre mares i fills, podem trobar molts de casos de gravetat patològica evident. Serveixi com exemple el del geni escriptor Robert Ervin Howard i la seva mare; als trenta anys, després d’haver consagrat el seu escàs temps lliure i ingressos a la seva progenitora, i davant l’evidència de la imminent mort de la senyora per tuberculosi, Howard es va disparar al pols dins el seu propi cotxe. És igual que a força de voluntat aconseguís convertir-se en qualque cosa més que una jove promesa, i que algunes de les seves creacions literàries hagin assolit la categoria de clàssics per mèrit propi, perquè amb la seva precipitada mort ens hem perdut la millor obra d’un dels grans escriptors nord-americans del segle XX. La relació amb la seva mare va ser la seva tomba.

A més petita escala, Camille Jourdy ens fa veure un altre cas de mare que empresona el seu fill al còmic Rosalie Blum, editat recentment per La Cúpula. El protagonista nomVincent i viu una vida grisa que frega l’absurditat sense que això li plantegi seriosos problemes. Una feina rutinària, amb períodes de temps lliure que tuda sense fer res de profit ni d’entreteniment, i una mare omnipresent que no consent que el seu fill tengui ni tan sols aspiracions a tenir vida animada pròpia. Per pura casualitat entra en una tenda de comestibles i hi troba una dona deu anys major que ell que despatxa i que li crea una sensació de conèixer-la però no sap d’on. Aquest incident fortuït el fa arribar a obsessionar-se ambella, seguint-la per tot on va i arribant a examinar-ne les bosses de fems per fer un inventari dels seus residus i així conèixer-la millor. Sempre amb una gran discreció, aconsegueix transformar l’obsessió en una cosa més constructiva, superant les barreres i àncores que l’impedeixen prendre decisions atrevides.

Jourdy té una manera de contar la història molt transparent, emprant una planificació de pàgina lliure que estructura alternant vinyetes sense contorn amb altres que sí en tenen. D’aquesta manera, el guió flueix variant el ritme admirablement, accelerant o alentint la història dependent de les necessitats de descriure o narrar. Els seus dibuixos irradien una sensibilitat molt especial confitada per un color aquarel·lat de tons càlids que embolcallen les petites figures voluptuoses que es mouen per escenaris ara ben definits, suara tan sols suggerits.

Publicat al Diari de Balears dia 13 de febrer de 2010