Arlerí

Baudoin, Edmon. Arlerí. Bilbao: Astiberri, 2009. 18 €.

Si la igualtat entre els homes i les dones consisteix en que elles s'hagin d'incorporar al món masculí sense poder canviar-lo en substància, no crec que aquesta sigui convenient. Crec que una dona ministra de la Guerra, guàrdia civil o soldat no pot ser la culminació de segles de lluita contra la inèrcia misògina que ha caracteritzat la nostra civilització, en canvi n'hi ha que troben fantàstic que a una jutgessa la tractin de "señor juez". En vista que no hi ha consens en la dotació de contingut del concepte d'igualtat, molt millor serà que parlem de les diferències entre ambdós sexes. Diferències que, lluny de separar-nos, ens serveixen per complementar i enriquir el nostre jo; i no només em referesc a relacions sentimentals i sexuals, sinó a qualsevol relació que es pugui establir entre dos éssers de la mateixa espècie.

Ja coneixíem Edmond Baudoin per obres com Piero o El viaje però ara ens sorprèn amb un còmic inclassificable, anomenat Arlerí, editat per Astiberri. Baudoin fa us dels recursos propis del novè art per brindar-nos la possibilitat de compartir les seves reflexions sobre l'amor que sent per les dones. La història no existeix com a tal, i molt manco amb el format clàssic de plantejament, nus i desenllaç. En comptes d'això, l'autor estableix una conversa entre un pintor ancià i la seva model nua i joveneta. En un principi el diàleg és gairebé un monòleg, només interromput o seqüenciat per les breus preguntes i aportacions de la model, però a mesura que ens endinsam en la proposta de Baudoin començam a veure que es tracta de quelcom més complex, amb indicis autobiogràfics que esdevenen evidents quan el mateix pintor, conscient de ser un ninot dibuixat, ens fa veure que és una projecció al futur del mateix autor per poder parlar del amor a les dones sense que influeixi la seva fortor. El pintor comença fent ús de la seva suposada veterania per alliçonar l'al·lota, o al manco per explicar-li coses com si ell fos el mestre i ella l'alumna, però sense adonar-nos-en de quan ni com, un moment donat veiem que ella adopta el rol actiu i també fa aportacions a la conversa que ell segueix amb moltíssima atenció, una atenció que no correspondria a qualcú que creu que, per edat, ja ho té tot après.

L'autor, d'aquesta manera, fa públics els seus sentiments cap a la dona com a concepte, amb una delicadesa molt llunyana d'estereotips masclistes o feministes. No es recolza en altra cosa que la seva pròpia experiència i maduració mental d'aquest gran tema, tan apassionant que no bastaria una vida per entendre'l en la seva totalitat. Pot parèixer que tot gira al voltant de la teoria i les divagacions intel·lectuals que poc tenen a veure amb la realitat, i puc assegurar que no és així de cap manera. Comença, com he dit, molt teòric, però s'aboca inevitablement a explorar la dimensió emocional sustentades en les pròpies vivències. Una evolució lògica del discurs que evita que Arlerí sigui un porro monumental i es converteixi en una gran obra pel que fa a la part literària.

Gràficament és, si això és possible, superior, amb unes aquarel·les ràpides formades per taques de diferent grau de transparència que donen tridimensionalitat a unes figures passionals, que transparenten el grau d'implicació emocional de l'autor en el que ens està contant. En comptades ocasions apareixen fotografies calcades o posades directament, que vull entendre que volen enllaçar la història amb la realitat.

El metallenguatge hi és present des del primer moment, implicant-nos en el debat que s'estableix entre els dos protagonistes i canviant els papers d'ells mateixos. Primer és l'home que pinta la dona; després, quan ja s'ha destapat el secret del pintor, és ella que el pinta i, finalment, els dos es pinten al mateix moment. Una molt bona metàfora de la relació entre l'home i la dona que caminen junts.

Publicat al Diari de Balears dia 20 de febrer de 2010