Historias de la guerra

Ennis, Garth, i altres. Historias de la guerra. Barcelona: Planeta DeAgostini, 2009. 35 €.

Som partidari de l'opinió que no hi ha hagut dues guerres mundials, sinó tan sols una, amb un parèntesi de vint anys enmig, en el qual hi passaren moltes coses rares. Els dos bàndols foren essencialment els mateixos (amb Japó i Itàlia canviant-se els llocs) i l'esclat de l'anomenada II Guerra Mundial es produí per aturar els peus d'un austríac que s'aprofità de la conjuntura i les humiliants condicions del Tractat de Versalles per convertir-se en el personatge més famós del segle XX. En què punyetes pensaven els Guardians de la Llibertat quan Hitler, punt per punt, començà a fer el contrari del que l'obligava l'esmentat document de Versalles? I quan s'annexionà una quarta part d'Europa? I durant l'olimpíada de 1936, en plena Berlín ocupada per milers de banderes nazis gegants? Si l'any 1937 el dirigible nazi de passatgers Hindenburg, de 240 metres, esclatà a Nova Jèrsei, vol dir que EUA mantenia relacions normalitzades amb Hitler? I cap a on miraven quan durant tres anys Hitler i Mussolini ajudaren els insurrectes espanyols a guanyar la guerra contra el govern espanyol democràticament legítim?

Per a Hitler la guerra que contribuí a crear era un ajustament de comptes amb els vencedors de la Gran Guerra, i hi ha una anècdota en aquest sentit molt reveladora: quan forçà la rendició de França, va fer cercar el vagó de tren on el govern alemany de 1919 hagué de signar l'humiliant tractat de pau. No va ser difícil perquè els francesos havien tengut l'estúpida idea de convertir-lo en una orgullosa peça de museu. I allà, a la mateixa taula, els tornà la humiliació, obligant-los a signar la seva rendició. Cinc anys després el Führer se suïcidaria, però això són figues d'un altre paner.

Com en totes les guerres, qui patí la II Guerra Mundial va ser, principalment, la gent que no l'havia volgut. Militars allistats a la força o enganats i civils. La Gran Guerra de 1914 havia ençatat el conflicte armat a escala sobrehumana. La II tan sols l'amplificà. Era més del mateix, però més escampat i més gros. Acabà amb l'esclat de dues bombes atòmiques, una d'urani i una de plutoni, i paradoxalment d'aquesta atrocitat sense precedents nasqué la certesa de no trobar-nos en una III Guerra Mundial. No per convicció sinó per por a l'efecte no discriminador d'un armament tan global.

Però durant els cinc anys i escaig de conflicte, els soldats anònims sofriren i feren sofrir horrors inimaginables, vivint en carn pròpia la contradicció de l'espècie humana, cruel i tendra a parts iguals. Les experiències humanes creades per aquestes situacions es convertiren des del primer moment en cantera de productes de ficció, molts d'ells creats prioritàriament per adoctrinar les generacions posteriors sobre el Bé i el Mal. De totes les guerres, la més emprada en aquest sentit segueix essent la II, desplaçant cap a la foscor de la ignorància la I, la Gran Guerra, molt més interessant entre altres coses perquè ens permet veure que la Història és molt més complexa que el que ens volen fer creure.

El guionista Garth Ennis entre 2001 i 2003 escrigué un conjunt d'històries de soldats de la II Guerra Mundial, si bé des del punt de vista dels vencedors, no amb afany pamfletari. Es documentà a consciència per escollir unes situacions en escenaris i moments variats que configuren un complex mosaic de patiments absurds amb vocació de denúncia de la guerra com a concepte. Historias de la guerra (així ha titulat Planeta DeAgostini el volum integral que inclou tot aquest material) és una actualització del vell tebeo de guerra, maniqueu i demagog, per fer-nos arribar una invitació a la reflexió. De totes les històries, les més captivadores són Águilas gritonas, amb part de la companyia aerotransportada Easy com a protagonista i, sobretot, Cóndores. Aquesta darrera és la tertúlia que mantenen en un cràter d'obús un irlandès feixista, un anglès brigadista, un alemany de la legió Cóndor i un espanyol supervivent de la massacre de Guernika; el resultat, gràcies a la feina del dibuixant Carlos Ezquerra, fa d'aquest còmic un tresor.

Publicat al Diari de Balears dia 12 de desembre de 2009