Naifeh, Ted. Terry y los piratas. Madrid: Dibbuks, 2009. 16 €.Hi ha una mica de confusió en tot això de la pirateria. Com és natural, sempre hi ha conceptes que, en el seu origen, tenien un significat concret, i que amb el temps han anat evolucionant i ajustant el seu contingut per adaptar-se a cada situació; també n'hi ha que toquen definir quelcom distingit i d'importància cabdal, però se n'està abusant tant que perden la seva efectivitat real (en són dos exemples els adjectius “clàssic” i “històric”, que gràcies al consumisme musical i esportiu ja no signifiquen res); “friqui” també ha estat segrestat per definir un personal que res té a veure amb el sentit original, i per això hem encunyat el terme “gic”, el qual per cert tenim molt gelós).
Un altre concepte és “pirata” i els seus derivats. En resum, s'està aplicant indistintament als usuaris d'Internet que descarreguen arxius que són propietat privada d'altri i als assaltants de vaixells de bandera negra que campegen per l'Índic i de camí al canal de Suez. No sabem si es tracta d'un cas de polisèmia o de sinonímia, però el cas és que es fiquen dins el mateix sac dos col·lectius amb grans diferències d'intencions i realitats. Ben curiosament, hi ha altres col·lectius que es dediquen a refermar el seu poder econòmic robant de mil i una formes diferents a la gent, i ho fan amb patent de cors o amb un eixam de flamants juristes amorals que estudien la llei no per fer justícia, sinó per trobar-li una encletxa per on aconseguir l'absolució dels seus clients. Des de entitats bancàries a polítics, passant per empreses elèctriques, de telefonia, de telecomunicacions, sense deixar-nos tots aquells programes televisius que tot just estan en antena per fer que la gent hi escrigui estúpids SMS a preu de canari jove. Tots roben o furten, ho fan cara alta i deixant un rastre pudent. S'hauria de reescriure El último pirata del mediterráneo, canviant-li el nom i incloent una selecció actual d'espavilats lladregots de guant blanc.
La definició original de pirata era aquell qui atacava un vaixell amb l'objectiu de robar el seu carregament i sovint quedar-se també la nau. Tot i que la Mediterrània ha estat rica en pirates, quan pensam en aquest ofici ens ve al cap la imatge del tipus antillà, passat pel saló de bellesa de Hollywood. Les entremeliadures de Barbarossa, que provocà la concentració de centenars de vaixells de guerra de Carles I, amb la presència d'Hernán Cortés, a la badia de Palma per llançar un desafortunat atac contra Alger, no ens han interessat tant com el que suposadament passà o pogué passar al Carib.
Des de L'illa del tresor de Stevenson, s'han anat perfilant uns clixés que s'han fixat en la imatgeria popular. Aquí s'aferra Ted Naifeh per presentar-nos una magnífica història de pirates, que no transcorre a les Antilles sinó en un indret imaginari d'aspecte semblant, protagonitzada per una nina de casa bona que es veu involucrada en una trama a causa del seu parentesc amb una líder pirata desapareguda anys abans. Amb les poc més de 160 pàgines del relat, Naifeh desplega una posada en escena impecable, fruit de la habilitat artística i la seva capacitat per fusionar elements dispersos per formar un tot coherent. No cerca la fidelitat arqueològica sinó entretenir el lector i fer-lo gaudir també del plaer estètic que apareix a tots els racons de l'obra, però molt especialment en aquells passatges protagonitzats per vaixells que es persegueixen i es peguen canonades.
La manca de prejudicis de l'autor el permeten ser totalment eclèctic en el dibuix i en menys mesura en el guió, conjugant el conte infantil amb altres elements clarament enfocats a un públic adult. El resultat és un excel·lent còmic d'aventures per a totes les edats, sempre i quan els infants siguin vius i els adults no hagin deixat de ser una mica infants.
Un altre concepte és “pirata” i els seus derivats. En resum, s'està aplicant indistintament als usuaris d'Internet que descarreguen arxius que són propietat privada d'altri i als assaltants de vaixells de bandera negra que campegen per l'Índic i de camí al canal de Suez. No sabem si es tracta d'un cas de polisèmia o de sinonímia, però el cas és que es fiquen dins el mateix sac dos col·lectius amb grans diferències d'intencions i realitats. Ben curiosament, hi ha altres col·lectius que es dediquen a refermar el seu poder econòmic robant de mil i una formes diferents a la gent, i ho fan amb patent de cors o amb un eixam de flamants juristes amorals que estudien la llei no per fer justícia, sinó per trobar-li una encletxa per on aconseguir l'absolució dels seus clients. Des de entitats bancàries a polítics, passant per empreses elèctriques, de telefonia, de telecomunicacions, sense deixar-nos tots aquells programes televisius que tot just estan en antena per fer que la gent hi escrigui estúpids SMS a preu de canari jove. Tots roben o furten, ho fan cara alta i deixant un rastre pudent. S'hauria de reescriure El último pirata del mediterráneo, canviant-li el nom i incloent una selecció actual d'espavilats lladregots de guant blanc.
La definició original de pirata era aquell qui atacava un vaixell amb l'objectiu de robar el seu carregament i sovint quedar-se també la nau. Tot i que la Mediterrània ha estat rica en pirates, quan pensam en aquest ofici ens ve al cap la imatge del tipus antillà, passat pel saló de bellesa de Hollywood. Les entremeliadures de Barbarossa, que provocà la concentració de centenars de vaixells de guerra de Carles I, amb la presència d'Hernán Cortés, a la badia de Palma per llançar un desafortunat atac contra Alger, no ens han interessat tant com el que suposadament passà o pogué passar al Carib.
Des de L'illa del tresor de Stevenson, s'han anat perfilant uns clixés que s'han fixat en la imatgeria popular. Aquí s'aferra Ted Naifeh per presentar-nos una magnífica història de pirates, que no transcorre a les Antilles sinó en un indret imaginari d'aspecte semblant, protagonitzada per una nina de casa bona que es veu involucrada en una trama a causa del seu parentesc amb una líder pirata desapareguda anys abans. Amb les poc més de 160 pàgines del relat, Naifeh desplega una posada en escena impecable, fruit de la habilitat artística i la seva capacitat per fusionar elements dispersos per formar un tot coherent. No cerca la fidelitat arqueològica sinó entretenir el lector i fer-lo gaudir també del plaer estètic que apareix a tots els racons de l'obra, però molt especialment en aquells passatges protagonitzats per vaixells que es persegueixen i es peguen canonades.
La manca de prejudicis de l'autor el permeten ser totalment eclèctic en el dibuix i en menys mesura en el guió, conjugant el conte infantil amb altres elements clarament enfocats a un públic adult. El resultat és un excel·lent còmic d'aventures per a totes les edats, sempre i quan els infants siguin vius i els adults no hagin deixat de ser una mica infants.
Publicat al Diari de Balears dia 5 de desembre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada