Watchmen

Qualque cosa deu tenir el còmic (en general) que el cinema (també en general) no pot estar de parasitar-lo. Les dubtoses aliances entre les grans editorials de superherois i les productores hollywoodianes engendren tones de cel·luloide amb una qualitat inversament proporcional al seu èxit comercial, que ajuden a deixar per més envant la necessària reflexió sobre el sentit del que estan fent. La indústria cinematogràfica fa anys que ha entrat en una dinàmica fagocitadora de tot el que pugui suposar feina ja mig rosegada, i sovint les grans estrenes són adaptacions, una paraula que en molts de casos significa "falta d'idees pròpies".

El còmic no deu res al cinema, i molt manco el necessita. És una indústria que funciona molt bé fora dels canals tradicionals, que té una diversificació geogràfica, temàtica i estilística molt rica, així com un pes escàs de les adaptacions d'obres d'altres mitjans a aquest. Els guionistes de còmics més contestataris podrien suposar la clau d'una autèntica revolució del cinema perquè estan molt acostumats a no deixar-se dur per les modes o les imposicions d'uns productors que fan cinema perquè dóna més doblers que fer rajoles. Que donin carta blanca a un Frank Miller o a un Alan Moore per fer el que vulgui, però que ho faci ell; no val que gent més o manco voluntariosament ambiciosa faci un refrit d'algunes obres seves i pretengui emular en cinema el que representen en còmic. Sin City, The League of Extraordinary Gentleman, o From Hell així ho demostren. Per desgràcia la gent no té cultura comiquera (i no la donen les pel·lícules sobre còmics) i s'alaba amb l'efecte càmera lenta de The Matrix i rodalies, quan no és més que un videocliper intent d'emular el còmic en la seva qualitat innata d'accelerar o alentir l'acció. L'any 1990 va aparèixer Elektra Lives Again, de Miller, i els germans Wachowski, nou anys després, s'apropien de la idea, fent-se passar com a innovadors.

Ara ha tocat el torn a Watchmen, una obra que precisament va ser concebuda per Alan Moore i Dave Gibbons exprimint al màxim totes les possibilitats del còmic. De fet, la premissa creativa de Moore va ser "m'agradaria explorar les àrees on el còmic ha tengut èxit i els altres medis de massa no són capaços d'operar." Inspirat lleugerament en uns superherois de pa amb fonteta que DC Comics acabava d'adquirir, decideix posar-s'ho encara més difícil perquè crea una ucronia protagonitzada per uns personatges nous, que ningú coneixia (insistesc que estan superficialment basats en arquetips del gènere de superherois), partit d'un supòsit que a mi em pareix magnífic: animats per l'aparició de Superman en el primer número d'Action Comics, en data de 1938, una colla de gent anònima es disfressa de forma ridícula per fer justícia pel carrer al marge de la llei. Moore, britànic però amb una cultura universal tan sòlida com subtil, fa que aquest grup de justiciers disfressats es digui Minutemen, i dura uns quants anys fins que es dissol. Però aquests no són més que el referent del suposat grup que actua des de principis dels anys 60 fins que la llei Keene els prohibeix (tret del Dr. Manhattan i el Comediant). Tot i que Watchmen conté l'ésser amb més superpoders que ha existit mai en un còmic, el Dr. Manhattan, NO és un còmic de superherois. De fet, si la indústria dels superherois tengués una mica de vergonya, no faria dues dècades que fa com si Watchmen no hagués existit mai, perquè aquesta obra dinamita la mínima credibilitat que poden tenir els superherois disfressats.

Però Watchmen no és la millor obra publicada en paper gràcies a la seva temàtica. Només seria una simple obra mestra. És el que és gràcies a la seva estructura, mèrit tant del guionista com del dibuixant. Gibbons empra una planificació de pàgina molt monòtona: una quadrícula de 9 vinyetes verticals que dóna un ritme molt calculat a la història, construïda a base de bots temporals. Contràriament al que es diu, no és una novel·la gràfica, sinó una maxisèrie de 12 números. Els números senars fan avançar la història, i els números parells aprofundeixen en cada un dels 6 protagonistes, entrellaçant tota la informació que se'ns dóna en capes i capes que se superposen, possibilitant la seva lectura tantes vegades com vulguem, perquè en totes elles hi trobarem matisos, relacions i cites que ens havien passat desapercebudes.

Publicat al dBalears dia 21 de març de 2009