Patomas #1

Quina meravella és veure que les històries que llegia de petit segueixen tenint l'espira necessària per captivar-me. Vaig aprendre a llegir amb Don Miki i me'n fot si en Walt Disney era un paio de dretes. L'univers que va crear, i que desenvoluparen una mala fi de guionistes i dibuixants, és senzillament deliciós.

Tot i que m'agraden molt els dibuixos animats de la factoria Disney dels anys trenta i quaranta, la meva debilitat són els còmics realitzats per artesans italians per a la revista Topolino, que aquí es va dir Don Miki. Un dels meus personatges preferits era en Patomas, l'alter ego d'en Donald, que tant li era robar com perseguir els lladres. Ni superpoders, ni heroi, ni facinerós. Un personatge amb un poder d'atracció inqüestionable que torna de l'oblit gràcies a la sèrie mensual Patomas que ens ofereix Planeta DeAgostini amb l'ambiciós objectiu de recopilar totes les històries protagonitzades per aquest enmascarat.

El número 1 és una autèntica joia, amb la primera història on va aparèixer, fa gairebé quaranta anys. La sensació que m'ha fet tornar a llegir-la després d'un lapse de més de dues dècades és molt especial. Encara he recordat cada detall de la mansió plena de trucs i alguns dels diàlegs. A part d'aquesta anècdota, possiblement insignificant, les quatre històries que farceixen aquest primer número són com cal esperar: dinàmiques, entretengudes, i intel·ligents, guardant un equilibri raonable entre la satisfacció del públic infantil i l'adult sa.

Novetats de La Cúpula

Novetat de Sins Entido

Pots descarregar el dossier del còmic d'aquí.

Novetats de Glénat

Pots descarregar els butlletins amb les novetats catalanes i castellanes. De totes elles, m'agradaria destacar les següents:

Novetats de Diábolo

Yo maté a Adolf Hitler

La vida és una continua successió de fets atzarosos. Alguns d'ells ens vénen sense opcions i molts d'altres com a conseqüència de decisions que hem de prendre davant disjuntives trivials, moderadament rellevants i importantíssimes. 

Cada dia ens trobam davant cruïlles que ens permeten seguir per envant, deixant de banda altres possibilitats que ens conduirien per situacions vitals completament diferents. L'entorn mediàtic no descansa en el seu esforç de fer-nos sentir únics i desitjables, amb l'única finalitat de fer caixa, i per molta resistència que tenguem, caiem en els seus paranys. Quan ens assebentam de qualsevol succés de crònica negra, pensam en el fons que nosaltres som immunes a aquells desastres, que no podem sofrir malalties mortals, accidents o agressions perquè nosaltres som nosaltres. Quan el desastre ocorre prop de nosaltres, ens fa veure, encara que sigui per poc temps, que tots estam exposats a l'atzar. I aquest, per definició, no té preferència apriorística per ningú.

L'atzar i el temps cronològic són dos elements íntimament lligats que poden donar molt de joc alhora d'emprar-los en productes de ficció. Què hagués passat si les tres caravel·les haguessin naufragat abans d'arribar a Amèrica? I si en Franco hagués estat derrotat per la II República? La infinitud de moments de divergència que existeixen fa que la seva possibilitat d'explotació fictícia sigui infinita. El filòsof positivista Charles Renouvier va encunyar el terme que defineix tot això: ucronia, que literalment vol dir "en cap temps". Les conseqüències d'un esdeveniment que fem que no sigui així com ha estat realment esdevé el territori ucrònic: una extensió fèrtil i inabastable que permet fer volar la imaginació per crear, encara que sigui fictíciament, una alternativa a la història que ja coneixem o al futur que ens espera.

Ben aviat la gent quedarà bocabadada amb la pel·lícula Watchmen, que versioneja el còmic homònim. Un dels seus eixos és una ucronia que té lloc durant la Guerra Freda, la qual cosa permet al guionista esplaiar-se amb una història alternativa que inclou la victòria americana a Vietnam.

Un altre còmic que treballa la ucronia, i molt més recent, és Yo maté a Adolf Hitler, del norueg Jason que acaba de treure Astiberri. En aquesta ocasió, com ens indica el nom, l'autor dóna voltes a un fet importantíssim per a la història universal. Amb un títol tan suggerent, i una portada que inclou una gran bandera nazi, ens podem predisposar a llegir un relat gràfic sobre les conseqüències de la mort de Hitler en unes condicions sensiblement diferents a les reals.

Però no hem d'oblidar que estam davant una obra de Jason, un autor que sempre fuig dels tòpics gràfics i guionístics. En poques paraules, que si ens posa un títol i una portada tan evidents segur que ens conduirà cap a un lloc ben diferent del que esperam. I així és. La història transcorre en el present, tot i que no hi ha gaire referències que l'ancorin a una època concreta, i el protagonista és un assassí a sou que rep l'encàrrec de viatjar cinquanta anys abans per matar el dictador austríac l'any 1938; és a dir un any abans del començament de la II Guerra Mundial. L'assassí només té una oportunitat perquè la màquina del temps necessita 50 anys per carregar-se amb la potència suficient per fer un viatge d'anada i tornada. Aquest fet, que pot parèixer purament capritxós, esdevé l'element clau en el gir que Jason dóna a la història cap al final.

Pel que fa a l'acabat gràfic, tenim els mateixos mamífers antropomorfitzats de la resta d'obra seva, amb la mateixa inexpressió facial i gestual. La planificació és exactament la mateixa en totes les pàgines: vuit vinyetes rectangulars idèntiques que acompanyen la monotonia formal que cerca l'autor per impactar el lector amb la força que guió i dibuix tenen quan se'ls concedeix el privilegi de la lectura.

Publicat al dBalears dia 18 d'octubre de 2008

Shooting War

Fa poc vaig tornar veure el melodrama Pearl Harbor, una pel·lícula més o manco entretinguda que té una posada en escena tan brillant que passa desapercebuda la insostenibilitat de la història romàntica sustentada en un triangle capitanejat per Ben Affleck. El cas és que aquest

 producte de consum ens torna a posar damunt la taula una de les constants de la política exterior estatunidenca: EUA mai comença una guerra, simplement s'hi veu arrossegat degut a la perfídia sense raó d'altres països. Va passar amb Espanya amb el cas del Maine, amb Alemanya en la Gran Guerra, amb Afganistan (sic) amb l'11 de setembre de 2001. I també va passar amb Japó amb Pearl Harbor. Així convertim els esdeveniments de múltiples i complexes causes amb simples problemes entre bons i dolents. Què hi feia el Maine a la badia de L'Havana? I per què, sense estar en guerra amb Japó, els bloquejaven l'entrada de petroli i matèries primeres?

Una vegada extingida la Guerra Freda, comença una nova etapa en la qual es canvia completament les nocions d'enemic i de guerra. Els conflictes bèl·lics, pel fet d'estar situats en països perifèrics, ens semblen tan irreals com els de les pel·lícules, segurament perquè l'únic accés que tenim a ells és a través dels mitjans de comunicació. Ara les guerres no comencen ni acaben i, el que és més terrible, els habitants d'un país occidental no saben si el seu govern participa en alguna guerra. En altres paraules: no sabem si estam en guerra i molt manco amb qui. I "enemic" ja és sinònim de "terrorista". Des de la CNN a la Ser.

Aquesta confusió no és en absolut casual. Hi ha molts de doblers en joc i amb això no es juga. Ha arribat un punt que la gent està tan anestesiada que els dirigents ja ni es preocupen de crear una excusa mínimament convincent per atacar.

L'exemple més simptomàtic d'aquest nou tipus de conflicte és la II guerra d'Iraq, que no va fer més que començar el mateix moment que Bush va anunciar la seva fi. Essent un conflicte actual, ja ens pareix un clàssic llunyà, del qual ens arriba un galimaties d'informació fragmentada, filtrada i capgirada.

Shooting War, el còmic d'Anthony Lappé i Dan Goldman que recentment ha editat Ponent Mon, pressuposa que aquesta guerra perdurarà uns quants anys més, al manco durant el primer mandat de McCaine (que pressuposa el següent president dels EUA). Jimmy Burns és un blocaire esquerrà que té la rara habilitat d'estar present en el lloc i moment exacte que passen alguns dels incidents més importants de 2011. Això, i el fet que ho enregistri amb la seva webcam, el llança a l'estrellat del periodisme del segle XXI. La cadena Global News el contracta per cobrir el conflicte d'Iraq i així comença una aventura salvatge on posarà al límit la capacitat del sistema per autocriticar-se en moments tan difícils com aquells.

Les noves tecnologies, presents de forma predominant en totes les escenes del còmic, no fan més que augmentar la sensació de caos absolut que regna en la zona de combat, però també en el món sencer. S'ha arribat a un nivell de juxtaposició d'elements sense to ni so de tota casta que ens aclaparen o ens fan sentir momentàniament segurs, però a la llarga ens duen de la mà cap a la pèrdua de referents i, per tant, a la mort de la moral.

El guió és intel·ligent i contundent, sense gaire concessions als tòpics maniqueus que solen amarar les ficcions que transcorren en una guerra. El fet de transcórrer només tres anys cap envant fa que no es pugui considerar estrictament un còmic futurista però permet als autors d'alliberar-se del present per conduir-nos cap allà on volen.

El dibuix és una mica desconcertant. La majoria de fons són fotografies, a les quals s'hi superposen les figures sense gaire preocupació per la correcció perspectiva. Així i tot, una vegada acostumat el lector a aquesta forma de còmic, la seva lectura és ràpida i apassionant.

Figures de l'Age of Conan

Font: BGG.

Asuntos pendientes

A finals de la dècada dels anys 10 del segle XX, el Partit Republicà dels EUA, amb el seu sempre-viu afany d'aconseguir una societat puritana, dòcil i de "bons costums", va aconseguir aprovar la vuitena esmena de la constitució del país dels Mickey Mouse i les bombes atòmiques, que prohibia la fabricació, transport i venda de begudes alcohòliques. Va entrar en vigor pel gener de 1920 i va durar fins l'any 1933. El cinema, la literatura i el còmic s'han encarregat de fer-nos arribar les conseqüències d'aquella absurda proposició de deixar secs els nord-americans: la demanda d'alcohol es va mantenir i, en alguns casos, va augmentar, així que va propiciar la consolidació de grups mafiosos que proporcionaven alcohol de baixa qualitat en els locals il·legals anomenats Speakeasies, on acudia la gent ansiosa d'intoxicacions etíliques mentre músics con Duke Ellington o Louis Armstrong oferien concerts de jazz, la música que s'imposava des d'aquells ambients clandestins. Un altre efecte d'aquesta Llei Seca va ser l'augment de la corrupció administrativa, especialment d'equips de govern municipals i agents de la llei, que completaven la seva paga miserable amb un sobresou a base de suborns.

Amb els anys, la màfia (que s'havia instal·lat per a no esvair-se mai) va diversificar les seves operacions, amb negocis altament lucratius com la pornografia, el joc i, després, la droga dura. Així ha perdurat fins els nostres dies, tot i que a la clàssica màfia italiana s'hi ha d'afegir la xinesa, la japonesa, la romanesa, la búlgara, la colombiana...
Però la ficció estima sobretot la italiana, per ser la primera i per tot allò de l'honor, l'omertà, l'elegància i tota la pesca. Gairebé quatre dècades després de la seva publicació, el referent encara és la novel·la de Mario Puzzo i la seva excel·lent adaptació cinematogràfica de Coppola. A la televisió, sèries com The Soprano han revitalitzat el mite visitant-lo en la seva vessant contemporània.

Recentment ha aparegut un àlbum 2.0 de factura espanyola, tant en la seva autoria com en la seva edició original, titulat Asuntos pendientes, que esdevé un exemple de les possibilitats que té el novè art per explotar aquesta mina d'or. Julio Videras i Karles Sellés ens endinsen dins el turbulent crepuscle d'Enzo Constanza, un padrí sicilià que ha controlat tots els negocis il·legals de Sunset City durant quatre dècades. Amb tot aquest temps, Constanza ha vist com els pilars que fonamentaven el treball de la màfia siciliana s'han anat enterbolint amb la intromissió d'altres grups organitzats, sense la classe i l'estil que caracteritza la vella escola i que pretenen ocupar el lloc que deixarà l'octogenari criminal per llei de vida o llei de mort.
Aprofitant un intent de destruir els negocis de Constanza, el vell posa en marxa un maquiavèlic pla per esclafar la competència i deixar el camí llis als seus hereus i "legítims" successors.

Amb aquest interessant plantejament Videras i Sellés s'aboquen a crear una història addictiva, amb una força narrativa sorpresiva i inusual sorgida d'un guió hàbil i un dibuix que no li corre darrere. Contràriament al que podríem esperar, els autors no centren el motor de la història en la sang i la violència física, sinó en la complexa trama que ha ideat Constanza per dur a terme la seva particular vendetta.

Com no podia ser d'altra manera, una història tan negra havia de tenir un acabat en blanc i negre, matisat en grisos, essent l'únic retret possible que hi hagi un cert abús dels efectes de programari de retoc. Un detall mínim que no lleva protagonisme al que realment importa: uns personatges, una història i una ambientació molt ben ensamblats en una espiral argumental d'interès creixent que acaba en un final tan digne que no ens demanam si era previsible.

L'edició, a càrrec de Diábolo, és deliciosa per la grandària de l'àlbum, pel paper i per haver triat la tapa dura.

Publicat al dBalears dia 5 de setembre de 2008

Secundaris #8

Publicat al dBalears dia 12 de juliol de 2008.

Per veure més tires visita Secundaris.

Secundaris #7

Publicat al dBalears dia 5 de juliol de 2008.
Per veure més tires visita Secundaris.

Imatges de la tercera sèrie de Wings of War Miniatures

Trobades a Gioconomicon.

Secundaris #6

Publicat al dBalears dia 28 de juny de 2008
Per a més tires visita Secundaris.

Noves imatges d'Age of Conan

Aquesta vegada vénen de Gioconomicon.