Shooting War

Fa poc vaig tornar veure el melodrama Pearl Harbor, una pel·lícula més o manco entretinguda que té una posada en escena tan brillant que passa desapercebuda la insostenibilitat de la història romàntica sustentada en un triangle capitanejat per Ben Affleck. El cas és que aquest

 producte de consum ens torna a posar damunt la taula una de les constants de la política exterior estatunidenca: EUA mai comença una guerra, simplement s'hi veu arrossegat degut a la perfídia sense raó d'altres països. Va passar amb Espanya amb el cas del Maine, amb Alemanya en la Gran Guerra, amb Afganistan (sic) amb l'11 de setembre de 2001. I també va passar amb Japó amb Pearl Harbor. Així convertim els esdeveniments de múltiples i complexes causes amb simples problemes entre bons i dolents. Què hi feia el Maine a la badia de L'Havana? I per què, sense estar en guerra amb Japó, els bloquejaven l'entrada de petroli i matèries primeres?

Una vegada extingida la Guerra Freda, comença una nova etapa en la qual es canvia completament les nocions d'enemic i de guerra. Els conflictes bèl·lics, pel fet d'estar situats en països perifèrics, ens semblen tan irreals com els de les pel·lícules, segurament perquè l'únic accés que tenim a ells és a través dels mitjans de comunicació. Ara les guerres no comencen ni acaben i, el que és més terrible, els habitants d'un país occidental no saben si el seu govern participa en alguna guerra. En altres paraules: no sabem si estam en guerra i molt manco amb qui. I "enemic" ja és sinònim de "terrorista". Des de la CNN a la Ser.

Aquesta confusió no és en absolut casual. Hi ha molts de doblers en joc i amb això no es juga. Ha arribat un punt que la gent està tan anestesiada que els dirigents ja ni es preocupen de crear una excusa mínimament convincent per atacar.

L'exemple més simptomàtic d'aquest nou tipus de conflicte és la II guerra d'Iraq, que no va fer més que començar el mateix moment que Bush va anunciar la seva fi. Essent un conflicte actual, ja ens pareix un clàssic llunyà, del qual ens arriba un galimaties d'informació fragmentada, filtrada i capgirada.

Shooting War, el còmic d'Anthony Lappé i Dan Goldman que recentment ha editat Ponent Mon, pressuposa que aquesta guerra perdurarà uns quants anys més, al manco durant el primer mandat de McCaine (que pressuposa el següent president dels EUA). Jimmy Burns és un blocaire esquerrà que té la rara habilitat d'estar present en el lloc i moment exacte que passen alguns dels incidents més importants de 2011. Això, i el fet que ho enregistri amb la seva webcam, el llança a l'estrellat del periodisme del segle XXI. La cadena Global News el contracta per cobrir el conflicte d'Iraq i així comença una aventura salvatge on posarà al límit la capacitat del sistema per autocriticar-se en moments tan difícils com aquells.

Les noves tecnologies, presents de forma predominant en totes les escenes del còmic, no fan més que augmentar la sensació de caos absolut que regna en la zona de combat, però també en el món sencer. S'ha arribat a un nivell de juxtaposició d'elements sense to ni so de tota casta que ens aclaparen o ens fan sentir momentàniament segurs, però a la llarga ens duen de la mà cap a la pèrdua de referents i, per tant, a la mort de la moral.

El guió és intel·ligent i contundent, sense gaire concessions als tòpics maniqueus que solen amarar les ficcions que transcorren en una guerra. El fet de transcórrer només tres anys cap envant fa que no es pugui considerar estrictament un còmic futurista però permet als autors d'alliberar-se del present per conduir-nos cap allà on volen.

El dibuix és una mica desconcertant. La majoria de fons són fotografies, a les quals s'hi superposen les figures sense gaire preocupació per la correcció perspectiva. Així i tot, una vegada acostumat el lector a aquesta forma de còmic, la seva lectura és ràpida i apassionant.