Yo maté a Adolf Hitler

La vida és una continua successió de fets atzarosos. Alguns d'ells ens vénen sense opcions i molts d'altres com a conseqüència de decisions que hem de prendre davant disjuntives trivials, moderadament rellevants i importantíssimes. 

Cada dia ens trobam davant cruïlles que ens permeten seguir per envant, deixant de banda altres possibilitats que ens conduirien per situacions vitals completament diferents. L'entorn mediàtic no descansa en el seu esforç de fer-nos sentir únics i desitjables, amb l'única finalitat de fer caixa, i per molta resistència que tenguem, caiem en els seus paranys. Quan ens assebentam de qualsevol succés de crònica negra, pensam en el fons que nosaltres som immunes a aquells desastres, que no podem sofrir malalties mortals, accidents o agressions perquè nosaltres som nosaltres. Quan el desastre ocorre prop de nosaltres, ens fa veure, encara que sigui per poc temps, que tots estam exposats a l'atzar. I aquest, per definició, no té preferència apriorística per ningú.

L'atzar i el temps cronològic són dos elements íntimament lligats que poden donar molt de joc alhora d'emprar-los en productes de ficció. Què hagués passat si les tres caravel·les haguessin naufragat abans d'arribar a Amèrica? I si en Franco hagués estat derrotat per la II República? La infinitud de moments de divergència que existeixen fa que la seva possibilitat d'explotació fictícia sigui infinita. El filòsof positivista Charles Renouvier va encunyar el terme que defineix tot això: ucronia, que literalment vol dir "en cap temps". Les conseqüències d'un esdeveniment que fem que no sigui així com ha estat realment esdevé el territori ucrònic: una extensió fèrtil i inabastable que permet fer volar la imaginació per crear, encara que sigui fictíciament, una alternativa a la història que ja coneixem o al futur que ens espera.

Ben aviat la gent quedarà bocabadada amb la pel·lícula Watchmen, que versioneja el còmic homònim. Un dels seus eixos és una ucronia que té lloc durant la Guerra Freda, la qual cosa permet al guionista esplaiar-se amb una història alternativa que inclou la victòria americana a Vietnam.

Un altre còmic que treballa la ucronia, i molt més recent, és Yo maté a Adolf Hitler, del norueg Jason que acaba de treure Astiberri. En aquesta ocasió, com ens indica el nom, l'autor dóna voltes a un fet importantíssim per a la història universal. Amb un títol tan suggerent, i una portada que inclou una gran bandera nazi, ens podem predisposar a llegir un relat gràfic sobre les conseqüències de la mort de Hitler en unes condicions sensiblement diferents a les reals.

Però no hem d'oblidar que estam davant una obra de Jason, un autor que sempre fuig dels tòpics gràfics i guionístics. En poques paraules, que si ens posa un títol i una portada tan evidents segur que ens conduirà cap a un lloc ben diferent del que esperam. I així és. La història transcorre en el present, tot i que no hi ha gaire referències que l'ancorin a una època concreta, i el protagonista és un assassí a sou que rep l'encàrrec de viatjar cinquanta anys abans per matar el dictador austríac l'any 1938; és a dir un any abans del començament de la II Guerra Mundial. L'assassí només té una oportunitat perquè la màquina del temps necessita 50 anys per carregar-se amb la potència suficient per fer un viatge d'anada i tornada. Aquest fet, que pot parèixer purament capritxós, esdevé l'element clau en el gir que Jason dóna a la història cap al final.

Pel que fa a l'acabat gràfic, tenim els mateixos mamífers antropomorfitzats de la resta d'obra seva, amb la mateixa inexpressió facial i gestual. La planificació és exactament la mateixa en totes les pàgines: vuit vinyetes rectangulars idèntiques que acompanyen la monotonia formal que cerca l'autor per impactar el lector amb la força que guió i dibuix tenen quan se'ls concedeix el privilegi de la lectura.

Publicat al dBalears dia 18 d'octubre de 2008