Las canciones de los muertos

Fa poc vaig llegir un article en un còmic de fantasia heroica on es parlava de la poca acceptació que té la literatura fantàstica en el món de les lletres. L'articulista, un tal José Miguel Pallarés, té la teoria que els esdeveniments inútils al voltant del maig del 68 varen influir en els sectors intel·lectuals europeus en detriment d'aquest gènere. A Espanya, editorials com Molina, Plaza i Bruguera varen tenir una fructífera producció de novel·la i relat fantàstic, tant traduccions com produccions pròpies, que caigué en picat a finals dels anys seixanta, deixant en primera fila autors com Borges o Italo Calvino, que res tenen a veure amb el gènere fantàstic. A partir d'aquell moment es va injuriar el gènere fantàstic en tots els seus vessants en favor del llibre seriós, de la literatura de veritat que mai no ha acabat de connectar amb el públic però que a hores d'ara segueix tenint-se com a millor que l'altra. Que la lectura ha de ser un plaer estètic i intel·lectual és una obvietat que s'ha oblidat en centres d'ensenyament, premis literaris i cercles intel·lectuals. Pareix que llegir ha de ser un acte de sacrifici o de masoquisme i que no ens hem de perdre uns autors i uns llibres que, tanmateix, ens importen un pebre. Com en tot, en el gènere fantàstic hi ha diferents graus de qualitat, i com a tot, en aquest gènere el fet que llança una obra a la categoria de best-seller no és la seva qualitat.

Si així estan les coses en la literatura, imagina't com estan en el còmic. Els títols fantàstics tenen un prestigi intel·lectual molt menor que els títols realistes, intimistes o introspectius. Em rebel contra aquest axioma i reconec que no hi ha res com una bona obra de literatura o de còmic fantàstic. Per sort l'obra de Robert Ervin Howard, el suïcida de trenta anys que ens va deixar un llegat inapreciable, és molt llarga i a hores d'ara ocupa una parcel·la important del mercat. La popularitat del seu personatge més conegut, Conan, ha fet que en països com Mèxic, Brasil, Itàlia o Espanya tenguem la sort de veure publicat tot el que s'edita d'ell. Per tradició i per compromís amb el lector, Planeta DeAgostini està editant el material de Conan de Dark Horse. Una sèrie regular, un grapat de mini-sèries i la reedició remasteritzada de la sèrie clàssica a color. De tot aquest material, el de nova creació és d'una qualitat incontestable i d'un èxit relatiu que asseguren la seva continuïtat.

Acaba de sortir Conan y las canciones de los muertos, una de les històries més salvatges del cimmerià que s'han dibuixat mai a color. El guionista, gran coneixedor del llegat de Conan, ens planteja un conte per a adults amb un Conan molt respectuós amb el personatge ideat per Howard. Es veu immers en una aventura perillosa en la que intervenen objectes màgics, enemics sanguinosos, bruixots descontrolats i éssers fabulosos que no apareixen ni en el pitjor dels malsons. Tot un exercici d'homenatge a una forma d'entendre l'entreteniment que es llegeix, sense més preocupació que l'honestedat amb el personatge i amb el lector. Aquí Landslade no ens vol prendre el pèl. Està fent un guió (literatura, en definitiva) per entretenir, que beu del pou de la literatura pulp i que demostra una falta de prejudicis total, com la que tenien els venerats (en minoria) Lovecraft o Howard. I el dibuix de Timothy Truman està a l'altura de les circumstàncies, amb un aire una mica ingenu que contrasta amb els elements dibuixats.

Obres com aquesta demostren que el cimmerià i el món hibori tenen vida per molt de temps. Dark Horse ha sabut seleccionar uns autors literaris i gràfics que encaixen en el Conan original. Per sort, la degeneració del personatge de la darrera etapa Marvel ja queda molt enfora. Els còmics de Conan d'ara són ben actuals però entronquen amb l'essència de la literatura popular del primer terç del segle XX. Aquella literatura de quiosc que no s'estudia a la facultat.

Pots llegir les primeres pàgines aquí.