La pintura holandesa dels segles XVI i XVII pot parèixer molt conservadora: natures mortes i paisatges descrits amb una minuciositat científica sorprenent. L'habilitat flamenca amb l'oli, que va ser inventat allà, no tenia comparació possible, i la sobrevalorada perspectiva lineal italiana d'aquells llavors queda en evidència davant la perspectiva empírica d'aquell país del nord. La revolució holandesa, la que va permetre la pintura del segle XX, va ser la desmitificació del tema. Un conill mort, un plat amb fruita, un rierol davant un bosquet... perquè no podien ser temes pictòrics. Fins llavors només els grans temes podien ser motius pictòrics. A partir d'aquell moment qualsevol cosa, per irrellevant i efímera que sigui, podia ser el motiu principal d'una composició pictòrica. Els holandesos obriren el camí, desmitificaren la importància del tema, però no va ser fins la primera meitat del segle XX que es va donar la següent passa: eliminar el tema. Es va destapar la caixa dels trons, es va complicar l'estudi de la història de l'art i es va allisar el camí a l'actual presa de pèl. De totes aquestes experimentacions de les avantguardes històriques, la que avui ens interessa és el surrealisme. Aquell estil tan heterogeni que dóna cabuda a dos personatges tan antagònics com Miró i Dalí. El món de l'inconscient i dels somnis també ha estat i és un tema recurrent en el còmic. Fa poc comentava Bardín el Superrealista de Max i avui toca Hieronymus B. d'Ulf K, un autor alemany que aporta una mica de novetat experimental en el panorama europeu. El vàrem conèixer amb una petita recopilació que va treure Dolmen fa mesos i ara el podem gaudir amb un monogràfic sobre aquest oficinista que s'ha inventat, Hieronymus, en una edició internacional germano-americano-hispano-holandesa que a Espanya edita Dibbuks.
Com he dit, Hieronymus és un oficinista anònim d'una oficina de dedicació desconeguda. Es passa la vida traginant i ordenant arxius sense que tengui ni trobi cap sentit a allò que fa. El format d'història curta permet a Ulk fragmentar aquesta monòtona i absurda existència en petites parcel·les que ens permeten trobar un fil diferencial, i gaudir del que ens suggereix. Amb una dotzena d'historietes d'entre dues i dotze pàgines cada una, sense una sola lletra (bé, hi ha una excepció), la suggestió és ben clara. En equilibri sobre el fràgil fil que separa l'humor del drama, les vivències de Hieronymus evoquen un possible missatge de denúncia de la buidor de la vida de tantes i tantes persones que passen pel món sense poder ser elles, esclavitzades per un sistema que els uniformitza. Carn de canó d'un sistema que està a punt de poder prescindir de la mà d'obra, que no valora de forma justa l'esforç ni la formació. En aquest ambient, una forma de supervivència és la candidesa, que en el cas de Hieronymus és gairebé poètica. Es veu que no està gaire a gust en la seva feina però tampoc està tan malament com per rebel·lar-se. A més, la rebel·lió no va amb el seu caràcter, pacífic i somniador. Com que la seva és una feina mecànica, d'actes automàtics (puja l'escala, treu l'informe, arxiva els documents, obri el calaix, tanca la porta, ordena els llibres), pot tenir el cap a una altra banda, fent volar la imaginació i, en la mesura de les seves possibilitats, contribuir a fer un món més feliç. Només hi ha una vegada que es rebel·la, contra un element puntual que afecta el seu cosset, demostrant que Hieronymus és molt humà. Quan ja no sofreix la molèstia, abandona l'hostilitat i segueix el seu camí.
El dibuix, d'una simplicitat extrema, és d'una gran expressivitat. El blanc i negre pur, les vinyetes petites, com el personatge, i els petits gestos de Hieronymus, pareixen creats per estar plegats. L'oficina és antiga, altíssima, plena d'estanteries gegants i absurdes. L'oficinista és un ésser insignificant que recorre aquell espai com una formigueta. El pitjor és que la feina que fa i el no res és el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada