Un largo silencio

Són mal temps per a la memòria històrica. Els nacionals exerceixen el dret de conquesta amb absoluta transparència i prepotència, per qualque cosa són i seran eternament invictes (per les armes o per les urnes); l'esquerra es romp, es retorça, es matisa, perd per enèssima vegada la possibilitat de canviar qualque cosa, essent responsable del que està passant, encara que sigui per omissió o per ineptitud. Fins i tot alguns dels historiadors locals, genèticament progressistes, troben que a Espanya és millor la monarquia que tenim que una suposada república amb una fletxa com Aznar com a president. No hi ha res a fer, si seguim així. Les ideologies han mort, i això sempre és en detriment del treballador. Una mescla d'apatia que pot esdevenir menyspreu amara la societat que viu en silenci el final abrupte d'una època que costà molt de dotar de drets, que no privilegis. D'un món on es dóna el premi Nobel de la Pau a un paio abans que faci res per merèixer-lo no es pot esperar cap lògica. I d'un món que per sortir de la crisi es destrueixen llocs de treball amb tant d'entusiasme i celeritat encara podem esperar menys.
D'aquí no en sortirem tenint la raó ni apel·lant a la justícia divina o temporal. Si no nosaltres, hauran de ser els nostres fills els qui armin la següent revolució, lluitant pel mateix que temps enrere lluitaren homes i dones, forçats per les circumstàncies.
Les dues Espanyes segueixen intactes perquè una va guanyar la guerra i l'altra va haver d'acotar el cap durant quaranta anys i després demanar permís i donar les gràcies als botxins. Una doble humiliació que no es vol que es recordi. "A la Guerra Civil? Home, els dos bàndols van cometre atrocitats! Tant són uns com els altres, no ho sap". Afirmacions com aquestes se'n senten moltes, i no deixen de ser una corrupció de la realitat: una colla d'antidemòcrates de diversa naturalesa i interessos s'aixecaren en armes contra la legalitat establerta mitjançant la força de les urnes. Ah, i no ens hem d'oblidar detalls com la ajuda inestimable de grans estadistes com Hitler o Mussolini com a agents actius i que vivim en un engendre que sorgí de les entranyes legals d'un franquisme moribund. Perdonar no vol dir oblidar, i costa perdonar qui, encara ara, simpatitza amb l'amable carnisser del Ferrol.
Com que no han faltat homenatges, plaques, misses, noms de carrers i mausoleus concrets per als caiguts en el bàndol vencedor, és just que al manco en el bàndol vençut s'hi vagi fent una mica de justícia. Mai podrà estar equilibrat, perquè no el temps no es pot fer enrere, però segur que hi ha alguna cosa més a fer que posar contra les cordes Baltasar Garzón mentre s'homeneja l'heroi de Palomares una vegada vençut per la dolça mort.
Per exemple es pot parar esment al testimoni de tantes persones normals i corrents que es veren enmig del brou, amb una ideologia democràtica i, per això mateix, molt més respectable que la dels vencedors, però que justament patiren la derrota, persecució i intent d'aniquilació política i, en no poques ocasions, física.
D'això tracta la darrera obra de Miguel Gallardo, entre narració escrita i còmic, titulada Un largo silencio, que ha editat recentment Astiberri. L'autor hi recull el testimoni del seu pare, que arribà a oficial de l'exèrcit republicà d'una forma involuntària, i que patí la derrota, l'exili a França, on l'esperava un acollidor camp de concentració, i el retorn a Espanya sense represàlies per a ell gràcies a la corrupció, que ja existia molt abans d'Urdangarín i Matas.
L'obra té parts escrites i parts en forma de còmic, però s'ha de llegir tot seguit perquè és una sola història que va canviant el format. Està escrit en primera persona, és a dir se suposa que és el mateix Francisco Gallardo el narrador, i per això l'autor empra un llenguatge planer, literàriament poc acurat, amb una tipografia que recorda les velles màquines d'escriure. És una història interessant perquè és paradigmàtica de tantes persones que romangueren en silenci, per por de la por, durant els anys que visqueren després de la derrota. Francisco Gallardo va ser un d'ells, un heroi anònim i discret, que amb la seva supervivència pogué estimar una dona, els seus fills i les seves amistats, tot en una Espanya que menyspreava els seus valors. I en silenci es quedà fins que ja, de major, contà la seva història i aquella ombra es convertí amb una persona viva.
Miguel Gallardo recull aquesta història i li dóna forma de la manera més honesta possible, sense esdevenir un pamflet a favor ni en contra de res. Això no vol dir que el to emprat sigui aquella odiosa neutralitat de qui vol ser objectiu. Comença posicionant-se, dient que visqué la guerra civil al costat dels qui mai havien tingut ni tenien res, que es veren obligats a lluitar pel dret a viure i per al un repartiment més equitatiu de la riquesa. I perderen.

Publicat originalment al dBalears dia 13 de maig de 2012

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España.