Gabi Beltrán; Bartomeu Seguí. Historias del barrio. Bilbao: Astiberri, 2011.
Els pobles amb l'autoestima malparada solen tenir uns costums que els agermanen. Riuen sonorament les burles que es fa dels seus tòpics per no sentir-se desplaçats, conformant-se en el seu paper de bufó de la colla. Intenten amagar, abandonar i fins i tot perseguir els seus propis trets culturals definitoris per passar el més ràpidament possible al costat de la majoria cruel i desenfrenada. S'autoacusen o es deixen acusar d'una sèrie d'actituds que no els corresponen; en el nostre cas la més recurrent és la de "poble tancat", i no deixa de tenir la seva gràcia (una gràcia agredcolça, si tant voleu) perquè en tota Espanya no hi deu haver una gent que s'hagi eixancat més que nosaltres per deixar-se fer de tot. Ignora i menysprea qualsevol creació cultural pròpia que no sigui submissa al folklorisme provincialista més dictatorial. No parlarem del que fan amb el territori i el patrimoni perquè no ve al cas, tot i que segueixen el mateix patró.
Escapar d'això és molt difícil perquè implica, abans que res, anar per lliure, i això és una de les coses que es perdonen menys, juntament amb l'èxit. Si no tens l'apadrinament de qualque figura carismàtica o grupuscle ben col·locat, és ben possible que la societat es perdi el que hauràs fet en arribar el moment de deixar aquest món. De totes les manifestacions culturals possibles, una de les que ho tenen més fotut és el còmic, com és de suposar. La massa de consumidors i pagadors d'imposts té àmplies possibilitats de viure sense saber res del còmic, els seus autors, les seves tendències i la seva producció. Com poden doncs els autors de còmic de províncies colonials com la nostra fer-se sentir, encara que només sigui per guanyar-se les sopes? Passar dues etapes: a) tenir una constància èpica en el seu treball per fer una obra constant i sincera; b) tenir un reconeixement fora del seu lloc d'origen, a ser possible d'un organisme estatat o, millor, internacional. El reconeixement ha de ser molt senzill d'entendre, per exemple un premi. Una vegada superat aquestes etapes, hi ha la possibilitat que a casa seva comencin a fer-los cas.
Gabi Beltrán i Tomeu Seguí són dos casos paradigmàtics. El reconeixement els ha arribat passats els quaranta (una mica més en el cas de Seguí). Ambdós tenen un currículum creatiu inqüestionable. El primer sobretot en l'àmbit de la il·lustració i el segon en el del còmic. Gràcies a un àlbum magnífic (editat, per cert, primer a França), Seguí va merèixer el Premi Nacional de Còmic fa dos anys i a partir de llavors el seu nom s'ha fet un lloc en el panteó cultural balear. L'any passat uniren els seus esforços per presentar-se al Premi Ciutat de Palma de Còmic i el guanyaren amb una de les històries que han recopilat sota el nom d'Històries del barri, editat en català per Dolmen i en castellà per Astiberri.
Beltrán esdevé el guionista autobiogràfic que recrea algunes de les anècdotes que visqué durant la seva adolescència en el barri xinès de Palma durant els primers anys vuitanta. Amb vuit històries autoconclusives, Beltrán fa un retrat retrospectiu d'un racó de Palma que podria servir d'exemple de molts altres racons d'altres ciutats espanyoles. Un barri aïllat pel seu caràcter marginal, que funciona com un ecosistema basat en la venda de plaer carnal i evasions artificials, poblat de persones que hi tenen diferents graus de responsabilitat i implicació. Els infants i adolescents que hi cresqueren en els darrers anys de la Transició tengueren molts d'estímuls que tardaren unes dècades a escampar-se per la part forana. Beltrán va ser un d'ells, tot i que amb un protagonisme passiu.
Per la seva banda, Seguí recrea l'aspecte visual d'una Palma que ja no existeix, i ho fa d'una forma gens provinciana. Hi reconeixem molts d'indrets, tot i que en les darreres dècades s'han transformat, però per sort l'objectiu no és fer postalisme, sinó encaixar en un context realista uns personatges i unes situacions. Qui no hagi visitat mai Palma, podrà gaudir gairebé en la mateixa mesura totes les històries. Aquesta obra és exportable i es pot llegir tant aquí com a un altre continent, però alhora no renuncia a estar clavada en un indret inusual: un barri d'una ciutat petita i perifèrica. Aquí Seguí ha sintetitzat el seu estil i hi ha introduït trets caricaturescs en els personatges. Dues són les característiques més destacables de la tasca del dibuixant: l'expressivitat gestual i, sobretot, l'ambientació. Beltrán ornamenta i completa el dibuix amb un color de tons apagats molt encertat.
El llibre ve acompanyat d'una presentació signada pel batle de la ciutat i d'un pròleg d'Òscar Palmer, on es pot veure com queda de lleig el nou nom de Palma imprès.
Gabi Beltrán i Tomeu Seguí són dos casos paradigmàtics. El reconeixement els ha arribat passats els quaranta (una mica més en el cas de Seguí). Ambdós tenen un currículum creatiu inqüestionable. El primer sobretot en l'àmbit de la il·lustració i el segon en el del còmic. Gràcies a un àlbum magnífic (editat, per cert, primer a França), Seguí va merèixer el Premi Nacional de Còmic fa dos anys i a partir de llavors el seu nom s'ha fet un lloc en el panteó cultural balear. L'any passat uniren els seus esforços per presentar-se al Premi Ciutat de Palma de Còmic i el guanyaren amb una de les històries que han recopilat sota el nom d'Històries del barri, editat en català per Dolmen i en castellà per Astiberri.
Beltrán esdevé el guionista autobiogràfic que recrea algunes de les anècdotes que visqué durant la seva adolescència en el barri xinès de Palma durant els primers anys vuitanta. Amb vuit històries autoconclusives, Beltrán fa un retrat retrospectiu d'un racó de Palma que podria servir d'exemple de molts altres racons d'altres ciutats espanyoles. Un barri aïllat pel seu caràcter marginal, que funciona com un ecosistema basat en la venda de plaer carnal i evasions artificials, poblat de persones que hi tenen diferents graus de responsabilitat i implicació. Els infants i adolescents que hi cresqueren en els darrers anys de la Transició tengueren molts d'estímuls que tardaren unes dècades a escampar-se per la part forana. Beltrán va ser un d'ells, tot i que amb un protagonisme passiu.
Per la seva banda, Seguí recrea l'aspecte visual d'una Palma que ja no existeix, i ho fa d'una forma gens provinciana. Hi reconeixem molts d'indrets, tot i que en les darreres dècades s'han transformat, però per sort l'objectiu no és fer postalisme, sinó encaixar en un context realista uns personatges i unes situacions. Qui no hagi visitat mai Palma, podrà gaudir gairebé en la mateixa mesura totes les històries. Aquesta obra és exportable i es pot llegir tant aquí com a un altre continent, però alhora no renuncia a estar clavada en un indret inusual: un barri d'una ciutat petita i perifèrica. Aquí Seguí ha sintetitzat el seu estil i hi ha introduït trets caricaturescs en els personatges. Dues són les característiques més destacables de la tasca del dibuixant: l'expressivitat gestual i, sobretot, l'ambientació. Beltrán ornamenta i completa el dibuix amb un color de tons apagats molt encertat.
El llibre ve acompanyat d'una presentació signada pel batle de la ciutat i d'un pròleg d'Òscar Palmer, on es pot veure com queda de lleig el nou nom de Palma imprès.
Article publicat al Diari de Balears dia 3 de desembre de 2011
Pots adquirir-lo a Gotham Còmics i a Amazon en castellà
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada