Roy Thomas; Miguel Ángel Sepúlveda. La Ilíada. Barcelona: Panini, 2011. 15 €.
Avui
dia tot es mesura pel valor econòmic que té o que pot tenir. Després de
dos segles i mig de capitalisme i havent derrotat fa vint anys el
comunisme, el nostre sistema econòmic és també el nostre sistema de
valors. Ha passat per moments difícils, com la crisi dels anys trenta,
la dels anys setanta i la que ara estam gaudint, la primera a la qual
s'enfronta com a únic sistema econòmic global, perquè el que hi ha a la
Xina, a Cuba o a Corea del Nord no crec que tengui entitat pròpia i
oposada. Mentre la Xina seguesqui sent la fàbrica principal dels
productes que sustenten el capitalisme, em resistiré a pensar que encara
segueixen el llibre roig de Mao.
La crisi que ens persegueix sí o sí i, a més, ens fan sentir culpables de la seva profunditat i, pel mateix preu, ens la fan pagar. Un dels efectes bàsics ha estat que tenim menys doblers, però no hem de perdre de vista que aquests no s'esfumen, ni crec que s'hagin destruït accidentalment, així que algú els té, i estic segur que no som cap de nosaltres.
Tot i veure que tenir una mentalitat capitalista sense capital condueix a un cert grau de frustració, encara està intacta la concepció d'útil-inútil en relació al seu suposat valor econòmic. Quan sent un alumne que romp l'harmonia de les explicacions d'un professor per dir en un to ofensiu "i això, per a què serveix?" em fa molta pena, perquè possiblement s'haurà d'enfrontar en desigualtats de condicions amb altres per rapinyar un sou indigne que li haurà de bastar per arribar a final de mes. Per a què serveixen les regles d'accentuació, les traduccions del llatí, l'evolució de les espècies o les causes de la I Guerra Mundial? Hem arribat al punt que es qüestiona en veu alta per a què serveix la cultura? Se m'ocorre una resposta: per no ser simples consumidors sense doblers.
Fins ara hem tengut la sort que les atrocitats que han fet les civilitzacions humanes que durant deu mil anys han poblat no s'han carregat la cultura generada. Hi va haver un intent sistemàtic, entre el final de l'Imperi romà i i l'Alta Edat Mitjana, de destruir el bagatge cultural clàssic que el cristianisme oficial creia problemàtic, però gràcies a les còpies i traduccions musulmanes ens han pogut arribar moltes obres cabdals. En aquest sentit, és absolutament màgic que avui dia poguem gaudir de peces literàries com La Ilíada, un poema èpic que té gairebé dos-mil anys d'antiguitat. Per a què serveix saber de l'existència d'Ulisses, Aquil·les, Possidó o Afrodita? No crec que sigui necessari haver-ho d'explicar, però potser no falta molt de temps per a què això passi.
Aquesta obra, atorgada per tradició a Homer, té una temàtica eterna i, per tant, actual, però el format original és molt espès i inassequible. Fins i tot una traducció al català que vulgui ser fidedigna és una paret de ciment amb ànima de ferro. Panini acaba d'editar a Espanya un tom recopilatori de l'adaptació al còmic de La Ilíada que guionitzà Roy Thomas i dibuixà Miguel Ángel Sepúlveda fa tres anys. L'experiència i prestigi de Thomas basten per confiar que haurà sabut mantenir-se fidel a l'esperit de l'obra original i alhora ser garantia d'entreteniment. Les desenes de personatges amb paper que apareixen es veuen immersos en batalles interminables i no per això queden diluïts entre la massa de gent. Adaptar aquest poema en un còmic de cent setanta pàgines és una proesa sobretot de guionista, perquè el dibuix es pot lluir de forma espectacular gràcies a que la nostra cultura ja comença a ser eminentment visual.
Els temes originals queden intactes i són molt estimulants. Per un costat tenim l'honor, aquell valor que ha desaparegut d'occident (com a mínim), però que ben treballat dona molt bon resultat en el terreny de la ficció. I per altre costat tenim el destí, condicionat pels déus, aquells éssers capritxosos creats a mesura humana, reflex de les nostres pròpies misèries. Si ho completam amb la venjança, en aquest cas d'Aquil·les, que torna a la batalla després de la mort d'Hèctor, tenim els ingredients necessaris per a una bona història, si el cuiner els sap mesclar.
Thomas elabora un guió ben construït, que prescindeix dels elements més superflus (que són molts) per centrar-se en potenciar l'honor i el destí emmarcats en una epicitat inqüestionable. Per la seva part, Sepúlveda resol més que correctament el dibuix, realista i hereu de la tradició més clàssica, aconseguint que els semidéus i els déus ens paresquin creïbles i encaixin en un context tan humà com una guerra.
La crisi que ens persegueix sí o sí i, a més, ens fan sentir culpables de la seva profunditat i, pel mateix preu, ens la fan pagar. Un dels efectes bàsics ha estat que tenim menys doblers, però no hem de perdre de vista que aquests no s'esfumen, ni crec que s'hagin destruït accidentalment, així que algú els té, i estic segur que no som cap de nosaltres.
Tot i veure que tenir una mentalitat capitalista sense capital condueix a un cert grau de frustració, encara està intacta la concepció d'útil-inútil en relació al seu suposat valor econòmic. Quan sent un alumne que romp l'harmonia de les explicacions d'un professor per dir en un to ofensiu "i això, per a què serveix?" em fa molta pena, perquè possiblement s'haurà d'enfrontar en desigualtats de condicions amb altres per rapinyar un sou indigne que li haurà de bastar per arribar a final de mes. Per a què serveixen les regles d'accentuació, les traduccions del llatí, l'evolució de les espècies o les causes de la I Guerra Mundial? Hem arribat al punt que es qüestiona en veu alta per a què serveix la cultura? Se m'ocorre una resposta: per no ser simples consumidors sense doblers.
Fins ara hem tengut la sort que les atrocitats que han fet les civilitzacions humanes que durant deu mil anys han poblat no s'han carregat la cultura generada. Hi va haver un intent sistemàtic, entre el final de l'Imperi romà i i l'Alta Edat Mitjana, de destruir el bagatge cultural clàssic que el cristianisme oficial creia problemàtic, però gràcies a les còpies i traduccions musulmanes ens han pogut arribar moltes obres cabdals. En aquest sentit, és absolutament màgic que avui dia poguem gaudir de peces literàries com La Ilíada, un poema èpic que té gairebé dos-mil anys d'antiguitat. Per a què serveix saber de l'existència d'Ulisses, Aquil·les, Possidó o Afrodita? No crec que sigui necessari haver-ho d'explicar, però potser no falta molt de temps per a què això passi.
Aquesta obra, atorgada per tradició a Homer, té una temàtica eterna i, per tant, actual, però el format original és molt espès i inassequible. Fins i tot una traducció al català que vulgui ser fidedigna és una paret de ciment amb ànima de ferro. Panini acaba d'editar a Espanya un tom recopilatori de l'adaptació al còmic de La Ilíada que guionitzà Roy Thomas i dibuixà Miguel Ángel Sepúlveda fa tres anys. L'experiència i prestigi de Thomas basten per confiar que haurà sabut mantenir-se fidel a l'esperit de l'obra original i alhora ser garantia d'entreteniment. Les desenes de personatges amb paper que apareixen es veuen immersos en batalles interminables i no per això queden diluïts entre la massa de gent. Adaptar aquest poema en un còmic de cent setanta pàgines és una proesa sobretot de guionista, perquè el dibuix es pot lluir de forma espectacular gràcies a que la nostra cultura ja comença a ser eminentment visual.
Els temes originals queden intactes i són molt estimulants. Per un costat tenim l'honor, aquell valor que ha desaparegut d'occident (com a mínim), però que ben treballat dona molt bon resultat en el terreny de la ficció. I per altre costat tenim el destí, condicionat pels déus, aquells éssers capritxosos creats a mesura humana, reflex de les nostres pròpies misèries. Si ho completam amb la venjança, en aquest cas d'Aquil·les, que torna a la batalla després de la mort d'Hèctor, tenim els ingredients necessaris per a una bona història, si el cuiner els sap mesclar.
Thomas elabora un guió ben construït, que prescindeix dels elements més superflus (que són molts) per centrar-se en potenciar l'honor i el destí emmarcats en una epicitat inqüestionable. Per la seva part, Sepúlveda resol més que correctament el dibuix, realista i hereu de la tradició més clàssica, aconseguint que els semidéus i els déus ens paresquin creïbles i encaixin en un context tan humà com una guerra.
Publicat dia 12 de novembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada