A vegades hem parlat de la professió d'autor de còmic i he volgut transmetre el meu respecte cap a ella perquè és molt sacrificada. Es necessita molta força de voluntat per arribar a ser un bon autor i encara més per mantentenir-se en actiu. És tant el sacrifici, sense tenir cap garantia d'èxit, que la gran majoria que s'ho passen pel cap ho deixen en qualque moment del camí. El que en un primer moment és una passió i en un segon moment una vocació, tard o d'hora es pot convertir en una professió. Això és la meta però també és la fi de la utopia. Una feina implica molt sovint que gran part del que hi fas no té res a veure amb el que voldries estar fent. Una feina implica convertir-se en un mercenari perquè es treballa per guanyar uns doblers i poder satisfer les necessitats bàsiques i algunes de superflues. Deu hores diàries assegut davant la taula de dibuix per posar imatges a un guió d'encàrrec i amb els condicionants d'un mercat que no entén la creativitat del geni no és fàcil, i poden tenir molt poc que veure amb els motius que han conduit aquella persona a escollir aquella professió. A més, a Espanya és un mercat tan petit i endogàmic que dedicar-s'hi en exclussivitat és poc més que una falàcia.
Però, i si algú pren un camí professional radicalment oposat al de la creació artística, és possible que mantengui i pugui desenvolupar la seva afició? Tothom coneix el comodí "No tenc temps". Ens permet eludir indefinidament assumir la mala gestió del nostre temps lliure alhora que diem "desenfeïnat" a qui ens parla d'això. Tothom té temps per desenvolupar una o dues aficions. Si s'arriba al cap de la setmana sense que això hagi estat possible, potser que no ens interessa prou o que la inèrcia és més còmoda (encara que esgotadora) que aturar la barca enmig del corrent i fer qualque cosa per sortir del fang.
L'autor d'avui ens pot servir com a exemple d'aquesta opinió. En Joan Codina Negre és un advocat especialitzat en dret mercantil i fiscal amb una intensa activitat professional directament relacionada amb aquests assumptes tan poc artístics. Té dues filles petites i per tant coneix en primera persona la quantitat de temps que t'absorbeixen. Des de petit, com a molts de nosaltres, li agradava dibuixar còmics. Fins aquí un perfil comparable a gran part dels habitats del món occidental de classe mitjana. Però hi ha una diferència molt important: ha mantingut viva la seva afició per contar històries. No s'ha rendit. Ara és un bon exemple d'aficionat en el bon sentit de la paraula. Es guanya les sopes amb altres assumptes més prosaics i preserva intacta la seva afició, mantenint-la en gran mesura al marge d'imposicions mercantilistes.
A en Joan Codina li agraden Hergé i alguns dels acòlits de la seva línia clara. Per això fa uns anys va crear un personatge equivalent a Tintín o a Jep. Un aventurer de tupè gironès de socarrel que nom, com no, Siset. L'any 2005 va aparèixer la primera història, titulada La llegenda del tapís i l'any 2009 Operació iceberg, ambdós àlbums comentats amb molt de gust en aquesta columna. Ara apareix el tercer, el millor: Temps era temps, publicat per la Cambra de Comerç de Girona en una fantàstica tapa dura.
Amb aquests anys Joan no ha deixat de perfeccionar el seu dibuix, però sempre mantenint-se fidel al seu propi estil. En aquesta ocasió gaudim d'un Codina Negre que coneix els mecanismes que fan moure la il·lusió d'un lector que vol un còmic d'aventures que tengui cos, és a dir que tengui uns fonaments sòlids que permetin construir una superposició de lectures en diferents profunditats. Hi tenim, per tant, pur entreteniment, però també un petit repàs a la història de Girona del segle XX, tot això amb un sentit de l'humor que contentarà tant a petits com a grans. Com ho ha pogut fer? Traçant una fabulosa història que condueix el protagonista per dos moments del passat recent (els anys trenta i els anys seixanta). Per fer-ho l'autor s'ha documentat molt, aprofitant la informació escrita i gràfica per obsequiar-nos amb un apèndix didàctic amb propostes de treball per a infants. Tot plegat pareix irreal, però vos assegur que Temps era temps existeix, i destil·la una sinceritat i una passió que molts de professionals voldrien per al seu treball.
Però, i si algú pren un camí professional radicalment oposat al de la creació artística, és possible que mantengui i pugui desenvolupar la seva afició? Tothom coneix el comodí "No tenc temps". Ens permet eludir indefinidament assumir la mala gestió del nostre temps lliure alhora que diem "desenfeïnat" a qui ens parla d'això. Tothom té temps per desenvolupar una o dues aficions. Si s'arriba al cap de la setmana sense que això hagi estat possible, potser que no ens interessa prou o que la inèrcia és més còmoda (encara que esgotadora) que aturar la barca enmig del corrent i fer qualque cosa per sortir del fang.
L'autor d'avui ens pot servir com a exemple d'aquesta opinió. En Joan Codina Negre és un advocat especialitzat en dret mercantil i fiscal amb una intensa activitat professional directament relacionada amb aquests assumptes tan poc artístics. Té dues filles petites i per tant coneix en primera persona la quantitat de temps que t'absorbeixen. Des de petit, com a molts de nosaltres, li agradava dibuixar còmics. Fins aquí un perfil comparable a gran part dels habitats del món occidental de classe mitjana. Però hi ha una diferència molt important: ha mantingut viva la seva afició per contar històries. No s'ha rendit. Ara és un bon exemple d'aficionat en el bon sentit de la paraula. Es guanya les sopes amb altres assumptes més prosaics i preserva intacta la seva afició, mantenint-la en gran mesura al marge d'imposicions mercantilistes.
A en Joan Codina li agraden Hergé i alguns dels acòlits de la seva línia clara. Per això fa uns anys va crear un personatge equivalent a Tintín o a Jep. Un aventurer de tupè gironès de socarrel que nom, com no, Siset. L'any 2005 va aparèixer la primera història, titulada La llegenda del tapís i l'any 2009 Operació iceberg, ambdós àlbums comentats amb molt de gust en aquesta columna. Ara apareix el tercer, el millor: Temps era temps, publicat per la Cambra de Comerç de Girona en una fantàstica tapa dura.
Amb aquests anys Joan no ha deixat de perfeccionar el seu dibuix, però sempre mantenint-se fidel al seu propi estil. En aquesta ocasió gaudim d'un Codina Negre que coneix els mecanismes que fan moure la il·lusió d'un lector que vol un còmic d'aventures que tengui cos, és a dir que tengui uns fonaments sòlids que permetin construir una superposició de lectures en diferents profunditats. Hi tenim, per tant, pur entreteniment, però també un petit repàs a la història de Girona del segle XX, tot això amb un sentit de l'humor que contentarà tant a petits com a grans. Com ho ha pogut fer? Traçant una fabulosa història que condueix el protagonista per dos moments del passat recent (els anys trenta i els anys seixanta). Per fer-ho l'autor s'ha documentat molt, aprofitant la informació escrita i gràfica per obsequiar-nos amb un apèndix didàctic amb propostes de treball per a infants. Tot plegat pareix irreal, però vos assegur que Temps era temps existeix, i destil·la una sinceritat i una passió que molts de professionals voldrien per al seu treball.
Publicat al Diari de Balears dia 15 d'octubre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada