Si una teoria és el coneixement que es té d’alguna cosa basat en allò que se suposa o es pensa i no en l’experiència o en la pràctica, possiblement un món sense teories no funcionaria pitjor que el que tenim, que no es pot dir que vagi com una seda. Amb la crisi econòmica que es troba molt a gust entre nosaltres, s’han elaborat moltes teories més o manco creïbles, més o manco frustrants, més o manco inútils. Se n’ha parlat molt, tant que ens arribat a creure que és una crisi global. Veig que als usurers sense entranyes que dirigeixen els bancs els va prou bé; veig que els nous parlamentaris de les Illes Balears han rebut un flamant iPad per poder aprofitar el temps que els fan perdre en estúpides assemblees; veig que a l’església catòlica espanyola el negoci immobiliari li va vent en popa. Segur que tots aquests privilegiats tenen una bona teoria amb la qual embolcallar la feta i evitar la seva responsabilitat. Però no només els lladres de guant blanc tenen una capacitat innata per teoritzar. També la té gent menys important i influent. Encara se’m retorça la intel·ligència quan record totes aquelles teories sobre l’art, l’estètica, l’artista, el marxando i tota la pesca que m’ajudaren a badaiar quan estudiava Història de l’art a la UIB. Els mateixos que es delitaven amb les extravagants teories que els feien creure estar a les portes de l’elit cultural, ignoraven tot allò que precisament a mi m’interessava, i viceversa. L’any 1992 hi ha haver dos esdeveniments molt importants: la celebració del 5è centenari del començament de l’espoliació europea a Amèrica i les olimpíades de Barcelona. El primer esdeveniment el patírem molt lamentablement a les classes d’història moderna. Del segon, m’interessava només un tema: Cobi i l’artista que hi havia darrere.
Coneixia l’obra de Mariscal perquè d’adolescent va arribar a les meves mans un recopilatori de tires d’uns personatges anomenats garriris; ho edità Joan Navarro per a la desapareguda Complot. Uns anys després, la fesomia de Cobi em recordava Julián, el ca que acompanyava Fermín i Piker a pescar. Mariscal va ser durament criticat per una part dels teòrics de l’art i del disseny, afirmant que aquest paio era poc més que un aprofitat que havia caigut bé. La seva obra gràfica i pictòrica no va merèixer ni una simple menció en cap assignatura d’art i com a dissenyador va rebre un aixopluc que tanmateix no travessà el seu paraigües. La campanya “Bar, Cel, Ona” m’entusiasma i, des del meu desconeixement dels principis teòrics que han de regir una campanya publicitària, em pareix d’una eficiència aclaparant.
Amb els anys, Mariscal s’ha convertit en una marca i va delegant tasques a la gent que fa feina al seu estudi, imitant el seu estil. Així i tot, el camí obert per ell i on només hi té cabuda el seu nom, demostra que és un geni que du al consum popular l’infantilisme de Miró.
M’ha alegrat molt veure com Sinsentido, possiblement a causa de l’èxit de Chico y Rita, ha editat un volum recopilatori dels garriris, els personatges que es convertiren en la soca del fenomen Mariscal. Aquest tom desbanca la recopilació de Complot, de 1987, perquè hi inclou material des de l’any 1970 fins el 2011, amb una acurada edició i un pròleg del mateix artista.
Els personatges es basen lleugerament amb el grafisme del primer Disney, però molt més esquemàtic. Les històries són gairebé surrealistes, mesclant moments poètics amb altres de molt destrempats. El que es desprèn d’aquests fragments de la vida de Fermín i Piker és unes ganes de viure la vida de forma frívola i tan desenfadadament com pugui ser. La platja, la carretera, els locals nocturns i tota la fauna que pobla aquests ecosistemes són els elements que Mariscal modela per fer unes creacions espontànies (al manco així ho afirma ell), gairebé automàtiques i, per tant, perfectes en la seva imperfecció.
Coneixia l’obra de Mariscal perquè d’adolescent va arribar a les meves mans un recopilatori de tires d’uns personatges anomenats garriris; ho edità Joan Navarro per a la desapareguda Complot. Uns anys després, la fesomia de Cobi em recordava Julián, el ca que acompanyava Fermín i Piker a pescar. Mariscal va ser durament criticat per una part dels teòrics de l’art i del disseny, afirmant que aquest paio era poc més que un aprofitat que havia caigut bé. La seva obra gràfica i pictòrica no va merèixer ni una simple menció en cap assignatura d’art i com a dissenyador va rebre un aixopluc que tanmateix no travessà el seu paraigües. La campanya “Bar, Cel, Ona” m’entusiasma i, des del meu desconeixement dels principis teòrics que han de regir una campanya publicitària, em pareix d’una eficiència aclaparant.
Amb els anys, Mariscal s’ha convertit en una marca i va delegant tasques a la gent que fa feina al seu estudi, imitant el seu estil. Així i tot, el camí obert per ell i on només hi té cabuda el seu nom, demostra que és un geni que du al consum popular l’infantilisme de Miró.
M’ha alegrat molt veure com Sinsentido, possiblement a causa de l’èxit de Chico y Rita, ha editat un volum recopilatori dels garriris, els personatges que es convertiren en la soca del fenomen Mariscal. Aquest tom desbanca la recopilació de Complot, de 1987, perquè hi inclou material des de l’any 1970 fins el 2011, amb una acurada edició i un pròleg del mateix artista.
Els personatges es basen lleugerament amb el grafisme del primer Disney, però molt més esquemàtic. Les històries són gairebé surrealistes, mesclant moments poètics amb altres de molt destrempats. El que es desprèn d’aquests fragments de la vida de Fermín i Piker és unes ganes de viure la vida de forma frívola i tan desenfadadament com pugui ser. La platja, la carretera, els locals nocturns i tota la fauna que pobla aquests ecosistemes són els elements que Mariscal modela per fer unes creacions espontànies (al manco així ho afirma ell), gairebé automàtiques i, per tant, perfectes en la seva imperfecció.
Publicat al Diari de Balears dia 16 de juliol de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada