En general no hi ha per què dubtar de la bona relació entre els membres d’una mateixa família. Els germans, per exemple, tanmateix han crescut junts, han estat còmplices d’una mala fi de trastades pròpies de l’edat; si no es duen gaire anys de diferència, la complicitat es pot mantenir a l’adolescència, i d’aquí passar a la primera edat adulta intacta i consolidada. No cal qüestionar el que senten els pares pels fills (els pares normals, s’entén), i segur que el darrer que volen és crear un conflicte greu als seus descendents, però moltes vegades la llavor de la discòrdia se sembra amb la millor de les intencions i sense tenir consciència de quan es fa. És molt bo de fer que, un moment donat, els pares beneficiïn materialment d’alguna forma a un dels seus fills; que els altres ho acceptin gustosament o per no posar-se malament sol ser la passa següent. I la llavor ja està sembrada. Per poc que es regui (i es rega si aquest greuge comparatiu no se subsana de la forma més ràpida, clara i inequívoca possible), la llavor passa a brot i segueix creixent, complicant-se com més anys passin. Els pares, per molt forts, feiners i coratjosos que siguin, envelleixen i moren, arribant al punt de parlar d’un dels temes més obscens que existeixen: la pasta. Si són pares previsors, han fet el testament molts anys abans de veure’s a les portes de la mort i és ben possible que aquest document digui alguna generalitat com que “es deixen els béns a parts iguals”. Si el testament afecta a més d’un hereu, no és agosarat pensar que hi haurà qui ja ha tengut qualque benefici en vida dels seus pares, però en aquells moments l’ambició rebrota i fa que aparegui una amnèsia parcial. Sigui com sigui, i per molt de seny que s’hi vulgui posar, si hi ha conflicte latent, aquest esclata en la mesura que vulgui el més sensat de totes les parts. Tradicionalment, a Mallorca, el fill gran feia les parts i el petit triava; un sistema tan senzill com aquest faria que les parts fossin el més equitatives possible, però per desgràcia a l’hora de la veritat ningú hi pensa, i el desig intens material guanya.
És evident que aquest és un tema que dóna molt de joc en l’àmbit de la ficció (i, per desgràcia en el de la realitat), i no són poques les vegades que hem pogut gaudir d’obres que graten en el vessant obscur dels vincles familiars entre les persones. La darrera ens arriba de la mà de Panini, en la seva col·lecció Panini Noir. Denise Mina és una autora de novel·la negra que també ha guionitzat dos còmics, un dels quals és Herencia malsana. La història parteix d’un dels relats més lloats d’Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher, i n’agafa el llinatge de la família protagonista i l’existència d’un casalot que pot estar embruixat. Situa l’acció en el present i planteja la desgràcia de la família amb la confluència d’una sèrie d’elements misteriosos: un moment donat comencen a morir els membres de la família de forma violenta i tant pot ser per una possible maledicció doblement centenària com per la pura ambició material d’algun d’ells. Finalment la guionista deixa de jugar amb nosaltres i es decanta per la tesi realista, deixant els elements sobrenaturals com a imaginació del protagonista. Qui és el causant de les morts i per què? Mina ens fa estar endarrer fins les darreres pàgines, i encara llavors la història dóna un gir més, retorçant la trama fins a fer-nos sentir la sensació d’haver gaudit d’una història de terror psicològic a l’antiga usança.
El dibuix és d’Antonio Fuso, un artista que domina el blanc i negre, molt adeqüat a la història, amb un estil molt senzill i net, amb un negre obscur matisat per una trama gris. El resultat és una obra molt entretenguda que sap actualitzar un vell tema i projectar-lo al present.
Publicat al Diari de Balears dia 12 de març de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada