Qui hem estat pares estam units per una mala fi de vivències amb les nostres criatures. Per molt que t'ho diguin, o per molt que tenguis clares les coses, fins que no tens fills no et pots fer una idea del que representa. Agafar-s'ho amb humor és imprescindible per a què no quedin seqüel·les, i per això obres com aquesta són un bàlsam perquè ens fa veure que fins i tot la situació més desesperant esdevé un gag una vegada vista amb perspectiva.
L'autor conta la seva pròpia experiència com a pare de Maé, una nina que pot parèixer molt egoïsta i entremeliada però que està dins la més estricta normalitat. Pacco és capaç de superar qualsevol obstacle per convertir-se en cronista d'un anecdotari quotidià que pot semblar exagerat, però que en qualsevol cas és molt real.
Qui no tengui fills riurà de les pardalades que hi apareixen, i qui en tengui s'hi veurà retratat, i veurà que no estan visquent una experiència solitària sinó compartida amb altres adults en la mateixa situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada