Sienkiewicz et al. Voodoo Child. La leyenda de Jimi Hendrix. Barcelona: Glénat, 2010. 25 €.
M’irrita que s’empri el terme “clàssic” (a més com a substantiu) per anomenar un partit de futbol que encara no ha tengut lloc. Crec que es fa una injusta transformació de la seva semàntica, pervertint-la per qüestions purament lucratives. Per esdevenir clàssica, una cosa ha d’haver existit i s’ha de deixar reposar suficientment com per veure si amb el temps esdevé quelcom culminant o modèlic. S’abusa de “clàssic”, com també s’abusa d’”històric”. I el més curiós és que la gran massa de gent s’ho empassola, s’ho creu, ho sent o ho llegeix sense qüestionar-ho ni tan sols esclafir de riure o esbufegar d’indignació.
En música, l’aplicació del terme “clàssic” tambe s’ha expandit cap a estils molt diferents, però sense que de moment hi hagi hagut ttanta corrupció com en altres àmbits. Hi ha puristes de la música rock que afirmen que un grup, un àlbum o una cançó són clàssics quan se’ls veu amb perspectiva i la seva aportació ha estat gran però ja ha quedat superada pel que ha vengut després. No és per tant una qüestió d’antiguitat cronològica sinó de caducitat. I generalment es considera que el llegat de Jimi Hendrix, a pesar de complir-se el 41è aniversari de la seva mort, sona tan actual que no es pot conduir a la galeria arqueològica del clàssic.
Glénat acaba d’editar una biografia del músic avalada pel treball artístic de Bill Sienkiewicz, un dels autors de còmic americà més creatius de les darreres dècades. Amb el nom de Voodoo Child. La leyenda de Jimi Hendrix, se’ns presenta una novel·la gràfica d’acabat espectacular que ens permet revisitar la llegenda que morí als 27 anys en estranyes circumstàncies.
El còmic és una co·lecció de moments de la vida de Hendrix, des de la seva infància, amb l’abandonament per part de la seva mare, fins a la seva mort en un hotel de Londres, passant pel seu contacte amb algunes de les grans figures musicals dels seixanta i la laberíntica estructura de la indústria discogràfica, que xocà amb l’ànsia de llibertat creativa del músic. A més, de forma transversal, ens presenta gran part dels esdeveniments històrics que agitaren els EUA dels anys seixanta, fent-nos notar la sensibilitat que tenia el músic pels conflictes racials.
Els autors opten per minimitzar els textos de suport gràcies a una hàbil inclusió de lletres d’algunes cançons del músic, així com dels seus diaris personals. El dibuix de Sienkiewicz magnifica la sensació poètica del resultat final, una espècie de narració no lineal onírica que, tanmateix, no cau en el parany de l’hermetisme. Més bé al contrari, tot i no ser una narració convencional, i amb una estructura circular, la seva lectura és clara i molt suggestiva, que conjuga perfectament l’espectacular carrera professional del guitarrista amb episodis íntims, tot emmarcat en el seu context històric, no només americà, sinó també europeu.
Aquesta és una obra que entusiasmarà els admiradors del músic, però també pot ser molt gratificant com a història en si mateixa perquè el nivell del guió i, sobretot, del dibuix, està molt per sobre de la mitjana. Sienkiewicz, fidel al seu estil, aconsegueix casar-lo amb l’estètica psiquedèlica de l’època en la qual transcorre la acció. La meva desconeixença dels detalls professionals i biogràfics de Hendrix no ha impedit que hagi tengut una lectura amena i fins i tot m’hagi interessat per aprofundir en aquest mite.
Per cert, contràriament al que podria parèixer lògic, els autors defugen d’entrar en detalls de la relació de Hendrix amb les drogues, i el presenten com un esperit creatiu que vol volar lliure i cau víctima de la pressió industrial.
En música, l’aplicació del terme “clàssic” tambe s’ha expandit cap a estils molt diferents, però sense que de moment hi hagi hagut ttanta corrupció com en altres àmbits. Hi ha puristes de la música rock que afirmen que un grup, un àlbum o una cançó són clàssics quan se’ls veu amb perspectiva i la seva aportació ha estat gran però ja ha quedat superada pel que ha vengut després. No és per tant una qüestió d’antiguitat cronològica sinó de caducitat. I generalment es considera que el llegat de Jimi Hendrix, a pesar de complir-se el 41è aniversari de la seva mort, sona tan actual que no es pot conduir a la galeria arqueològica del clàssic.
Glénat acaba d’editar una biografia del músic avalada pel treball artístic de Bill Sienkiewicz, un dels autors de còmic americà més creatius de les darreres dècades. Amb el nom de Voodoo Child. La leyenda de Jimi Hendrix, se’ns presenta una novel·la gràfica d’acabat espectacular que ens permet revisitar la llegenda que morí als 27 anys en estranyes circumstàncies.
El còmic és una co·lecció de moments de la vida de Hendrix, des de la seva infància, amb l’abandonament per part de la seva mare, fins a la seva mort en un hotel de Londres, passant pel seu contacte amb algunes de les grans figures musicals dels seixanta i la laberíntica estructura de la indústria discogràfica, que xocà amb l’ànsia de llibertat creativa del músic. A més, de forma transversal, ens presenta gran part dels esdeveniments històrics que agitaren els EUA dels anys seixanta, fent-nos notar la sensibilitat que tenia el músic pels conflictes racials.
Els autors opten per minimitzar els textos de suport gràcies a una hàbil inclusió de lletres d’algunes cançons del músic, així com dels seus diaris personals. El dibuix de Sienkiewicz magnifica la sensació poètica del resultat final, una espècie de narració no lineal onírica que, tanmateix, no cau en el parany de l’hermetisme. Més bé al contrari, tot i no ser una narració convencional, i amb una estructura circular, la seva lectura és clara i molt suggestiva, que conjuga perfectament l’espectacular carrera professional del guitarrista amb episodis íntims, tot emmarcat en el seu context històric, no només americà, sinó també europeu.
Aquesta és una obra que entusiasmarà els admiradors del músic, però també pot ser molt gratificant com a història en si mateixa perquè el nivell del guió i, sobretot, del dibuix, està molt per sobre de la mitjana. Sienkiewicz, fidel al seu estil, aconsegueix casar-lo amb l’estètica psiquedèlica de l’època en la qual transcorre la acció. La meva desconeixença dels detalls professionals i biogràfics de Hendrix no ha impedit que hagi tengut una lectura amena i fins i tot m’hagi interessat per aprofundir en aquest mite.
Per cert, contràriament al que podria parèixer lògic, els autors defugen d’entrar en detalls de la relació de Hendrix amb les drogues, i el presenten com un esperit creatiu que vol volar lliure i cau víctima de la pressió industrial.
Publicat al Diari de Balears dia 15 de gener de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada