La setmana passada va ser La Nit de l’Art. No em costa reconèixer que no hi havia anat mai ni tampoc que em va sobtar que, un dijous vespre, hi hagués tanta moguda nocturna. Com a primera experiència d’aquest esdeveniment anual, tampoc no m’hi vaig implicar gaire, així que la impressió que em causà és simplement això: una impressió. Tot i dur la paraula “art” en el nom, i seguir una ruta de galeries d’ídem, tot això no seria ben bé el mateix si no fos per la part de beuratge. No m’estranyaria que algú descobrís que durant aquesta vetlada els bars fan més caixa que les galeries. En un ecosistema efímer com aquest, tan ple de gent (com jo) aliena a l’exquisitesa de formes i tracte, tanmateix no es va fer difícil localitzar alguns espècimens esnobs, tan absorts amb la buidor de gestos, paraules i actes que fa cosa rompre la fina membrana de vidre que els separa de la realitat.
Llàstima que falti un any per tornar a tenir l’oportunitat de satisfer la meva ja encetada curiositat pel tema. Casualment, fa poc m’ha arribat un còmic que té una certa relació amb tot això. Publicat originalment l’any 1990, Planeta DeAgostini l’ha reeditat en una edició magnífica a preu imbatible. Es tracta de Por qué odio a Saturno, una de les obres cabdals de Kyle Baker.
Aquesta novel·la gràfica té un fil argumental que gira al voltant de la relació entre Anne Merkel, la protagonista, i la seva germana, qui a simple vista pareix que té un pern fluix. Però hem de cercar a altres nivells per trobar els motius pels quals aquest còmic és una obra important, tan personal que no va tenir continuïtat ni tan sols en l’obra del mateix autor. Baker utilitza com a excusa això de les germanes per exposar de forma concentrada algunes de les característiques de la vida contemporània en una gran ciutat; però no la vida de qualsevol, sinó de la gent que, per raons socioculturals, creu estar en un estatus superior a la resta de mortals. No és el cas d’Anne, evidentment, perquè Baker l’empra per fer ressò de la seva opinió sobre els fantasmes que deambulen pels tuguris de moda. La protagonista és una columnista de renom de la revista Daddy-O, un nom magistral per a una publicació que dedica les seves pàgines a temàtiques tan interessants com aquests titulars: “llibres guais que quedaran genials a la teva prestatgeria”, “moda per a la qual no tens el cos adequat”, “gent de color: la seva música, el seu art, els seus capells”, “seguim amb la nostra morbosa fascinació per les classes baixes”, “parlam de pel·lícules que només fan en unes 30 sales de tot el país” o “ens burlam de gent que el mes passat pensàvem que fascinava”. És clar que tant la revista com el seu contingut són una invenció de Baker, però no fan més que parodiar, sense gaire exageració, tot un tipus de publicació frívola i suposadament cool que consumeix un tipus de públic que vol crear un efecte sense fons.
El còmic està planificat de forma poc convencional, evitant els globus i ficant el diàleg a sota de les vinyetes, respectant, això sí, la línia de la narració per evitar ni tan sols haver de posar una ratlla que indiqui qui està parlant. El dibuix és magnífic, i el fet de ser tan vuitanter (el traç, però també els vestuaris, pentinats, complents, escenaris...) no el fa parèixer caducat, sinó que ens fa entreveure que és possible, a la llarga, trobar els vuitantes com una dècada plena de clàssics. El to és humorístic, en el vessant crític i disseccionador no dels defectes, però sí dels trets característics d’una societat que es creu exclusiva. Els moments culminants són quan Anne i Rick, el seu amic negre, parlen en un exercici de retòrica que guanya gairebé sempre ell.
Aquest és un còmic apte per al consum dels no lectors de còmics, que tenguin un bon sentit de l’humor, refinat i intel·ligent, i que no els faci passar pena riure’s una mica d’ells mateixos.
Publicat al Diari de Balears dia 25 de setembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada