Molta gent de ciutat té idealitzada la vida al poble. En una comparativa teòrica, enumeren els suposats problemes d’on viuen i només es recorden dels suposats avantatges de la vida a una població menor. Suspiren haver de travessar el carrer saludant a les benevolents veïnes en comptes de no saber qui viu al pis de sota, poder educar els infants en un ambient poc embrutat pels problemes actuals, no haver d’agafar el cotxe per tot arreu, anar a fer una volta pel camp d’ametlers a l’hivern... A tot això, des de fa uns anys s’hi uneix l’atractiu que suposen els pobles ben comunicats amb la ciutat, perquè els preus dels habitatges són més barats. Però alerta, que no tot és així com sembla, i als pobles, sobretot als més petits, hi pot arribar a haver un ambient social molt enrarit, amb una pressió invisible de gent que no té altres feines que fer els comptes als altres. El rumor maliciós pot arribar a ser terrible i manejat per algú ressentit pot causar un patiment agut i una asfíxia creixent. Això ho haurien de saber els qui somien en deixar la ciutat (a on, per cert, es pot passejar tranquil·lament per les voreres, fins i tot amb cotxet infantil, cosa que no passa als pobles). Possiblement ara, deu anys després del començament del darrer boom immobiliari, aquestes característiques queden diluïdes i els pobles han deixat de ser pobles per convertir-se en dormitoris, però si algú pretén, a més de dormir al poble, fer-hi una mica de vida de tal, esforçant-se sincerament en tornar les aparents mostres de simpatia dels oriünds, pot arribar a adonar-se que el descrit abans no és una exageració.
Hi ha una altra circumstància que vull posar damunt la taula: fa una dècada i mitja, a un poble del Migjorn mallorquí, un matí trobaren un ancià amb més d’una dotzena de ganivetades per tot el cos just davant el portal de ca seva. El que realment escarrufa és que les autoritats que investigaren aquest assassinat a sang freda no pogueren trobar ningú que, aquell vespre, hagués sentit o vist res estrany i tanmateix hagueren de deixar el cas sense resoldre.
Aquest aspecte morbós té un potencial enorme per a l’àmbit de la ficció i, de fet, ha estat tema principal o secundari de grans obres literàries, cinematogràfiques i de còmic. Tot i haver fugit d’un poble, m’encanta observar i sistematitzar aquests trets que defineixen parcialment el seu caràcter, i per això procur llegir el que cau a les meves mans d’aquesta temàtica. Acaba d’aparèixer un còmic excel·lent, adaptant una novel·la, que està protagonitzat per un jove que veu superat el seu umbral de tolerància de xafardejos, odis ancestrals i rivalitats irreconciliables i s’aboca a una espiral de violència sense límit.
L’autor és Alfred, de qui ja llegírem l’excel·lent Por qué he matado a Pierre. Deixa els fantasmes autobiogràfics, presents a l’anterior obra, per endinsar-nos en la vida quotidiana d’un poblet paradigmàtic de tot que no tenen de bo, que funciona amb una lògica cruel i gairebé salvatge, tot i que disfressada per les convencions que configuren la forma d’actuar que s’espera de tothom. El beneit del poble esdevé l’element que desencadena una terrible cadena de situacions que esclaten de forma virulenta. El titular dels periòdics del dia següent pot ser així de clar: “jove mata cinc persones durant les noces del seu germà i després intenta suicidar-se”. Per què ho fa? Alfred s’encarrega de contar-nos-ho amb una narració magnífica acompanyada d’uns dibuixos de traç casual que potencien l’expressió dels sentiments dels personatges principals. Arribam a conèixer el protagonista gràcies al que fa i diu, no al que l’autor ens diu d’ell. Així, la proximitat és notable i podem arribar a sentir una certa empatia amb ell, tot i que no compartim la forma en la qual fa un tro.
Publicat al Diari de Balears dia 11 de setembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada