Els qui encara cresquérem en l'era analògica, ho férem a Espanya i, a més ens educàrem en un col·legi catòlic, tenim molt difícil poder observar el concepte de creença religiosa amb objectivitat. La gran majoria, arrossegada per la inèrcia, ha donat continuïtat als costums religiosos, sovint però reduïts a la mínima expressió i just com a tradició. En aquest sentit, l'església catòlica ha estat molt pràctica i, a pesar que com a institució multinacional està ideològicament ancorada en uns valors ultraconservadors, ha sabut donar-se un respir relaxant la pressió exercida sobre els individus: pocs són els capellans talibans que rebutgen batejar o donar la primera (i única) comunió a al·lots de famílies que no trepitgen ni trepitjaran el trespol d'una església més que en comptadíssimes ocasions. I el mateix passa amb els matrimonis de parelles heterosexuals que apareixen del no-res, escolten els sermonets dels cursets prematrimonials, protagonitzen la posada en escena amb un vestit elegant, signen i s'esfumen per a sempre més. Bé, abans de tot això passen per caixa.
Quan algú aconsegueix evolucionar cap a un estat no espiritual, desempellegant-se de la necessitat de creure en res sobrenatural, pot girar els ulls cap a tot allò que formà part de la seva vida, no per vocació sinó per imposició o inèrcia, i veure-ho amb una certa perspectiva. Si aquest camí s'obre veritablement, el retorn és poc més que improbable. Això és el que temen les religions: la gent que no necessita creure, perquè si s'escampa com una taca d'oli, s'accelerarà l'inevitable ofeg, tot i que sempre hi haurà gent que necessiti creure i, per això, sempre hi haurà religions.
Rellegir alguns dels pilars escrits de les grans religions mediterrànies com a no creients és un exercici molt interessant, sempre que sigui en dosis mesurades i discriminant aquells llibres infumables. Un grau mitjà de coneixements històrics de l'edat contemporània (basta del segle XX), fa incrementar el gaudi d'aquestes peces literàries, alhora que ens fa veure que en pocs llocs és tan evident la dicotomia entre teoria i pràctica com en el catolicisme.
És possible conjuntar aquest plaer amb el plaer de llegir còmic? Fins fa molt poc, no era possible. Hi ha centenars d'adaptacions al novè art de passatges bíblics, però l'esforç artístic i l'apostolador no han estat mai equilibrats, i sempre en detriment de l'art.
Durant els darrers quatre anys, Robert Crumb ha estat treballant en una adaptació al còmic del llibre del Gènesi. Sí, Crumb. L'irreverend, el pervertit, el masclista i el racista Crumb. Generalment se li han atribuït tots aquests defectes des de les institucions objecte de les seves burles, com si fos més seriós el que fan i prediquen elles, però el que està clar és que Crumb, sense mai renunciar a la seva envejable forma d'enfrontar-se a la vida, ha aconseguit convertir-se en un autor de gran reputació. No ha de fer res per aconseguir la fama i, el més important, un lloc privilegiat en la història del còmic i la història de l'art en general. Però, quan menys ens ho esperàvem, sacseja els pilars polsosos del seu èxit amb Génesis, la versió en còmic del primer llibre l'Antic Testament, editat a Espanya per La Cúpula,. Abans d'esmolar els ganivets els conservadors i de destapar el xampany els progressistes hem de dir que és una adaptació volgudament neutral, respectuosa amb els textos canònics. Crumb posa imatges a un text ple d'assassinats, fraticidis, infanticidis, pederàsties, incests, perfídies i actes masclistes. El Gènesi no necessita exagerar per parèixer exagerat. En tot cas, Crumb mesura la seva acostumada exuberància i ens ofereix una història que conserva el seu caràcter tronat i poc pietós original, i la pobla amb personatges mundans i sotmesos als capricis irritants d'un déu cruel. El resultat? Una obra mestra com poques se'n veuen.
Publicat al Diari de Balears dia 28 de novembre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada