El fin del mundo

Wazem, Pierre; Tirabosco, Tom. El fin del mundo. Barcelona: La Cúpula, 2009.

Com serà la fi del món? La nostra estrella preferida, el Sol, creixerà tant que socorrarà i, posteriorment, absorbirà els planetes del Sistema Solar? Aquests dies de tanta pluja es fa difícil imaginar un final així. Quan s'apropa el final d'un mil·leni, sempre s'anuncia que el món s'acabarà. Els europeus del segle X feien les cobertes de les esglésies de fusta perquè l'any 1000 s'acabava tot, i per això no importava desllomar-se més del compte. L'any 1000 va passar com si res, i després 1000 anys més. I es va tornar a repetir el protocol catastrofista: entraríem a l'any 2000 amb una paralització tecnològica degut a què algun insensat imposà els anys de dues xifres en els sistemes informàtics. Justament els apocalipsistes varen haver de fer front als imbècils, entre els quals m'incloïa, que deien que la fi del mil·lenni era dia 31 de desembre del 2000, i no un any abans. Passaren les dues dates, i res no s'aturà. Ara resulta que la fi del món tendrà lloc l'any 2012. Encara queden uns anys, però ja podem veure els símptomes: a Llucmajor, fa uns dies va néixer un cabrit amb un ull de cada color, i el carril bici de les Avingudes de Palma és un símptoma inequívoc de que el món que coneixem fins ara s'acaba, en mans d'uns torracollons, entre els quals casualment també m'incloc, que provoquen els embossos dels carrers, la mort del taxi i una taxa d'accidentalitat major que la dels automòbils.

Com serà la fi del món? Segur que serà diferent per a cadascú. Cada vegada que es mor algú, el món acaba per a ell. I sempre que patim un canvi abrupte en la nostra trajectòria vital, es pot considerar que és la fi d'un món i el principi d'un altre.

Així ens presenten el guionista Pierre Wazem i el dibuixant Tom Tirabosco al còmic El fin del mundo, que fa uns mesos edità La Cúpula. La història està protagonitzada per una al·lota de vint anys que no té ganes de fer res més que estar ajaguda a terra amb els braços en creu. El motiu? Just abans de néixer els seus pares i el seu germà gran tengueren un accident de trànsit; el nin perdé la vida i la seva mare precipità el part, per morir-se poc després. El món que conegué la protagonista de nina i d'adolescent va ser un món melancòlic i depressiu, amb un pare emocionalment aïllat que es tancava a l'estudi per escriure novel·les de ciència ficció, i l'habitació on es morí la seva mare tancada amb pany i clau.

La fi d'aquest món comença quan li notifiquen que el seu pare, ja major, està en coma. Aquest és el desencadenant d'un retorn a la casa pairal, habitada només pel moix del seu pare, i a la visita d'una misteriosa anciana que resulta ser la porta cap a la nova vida, havent trencat les cadenes que l'ancoraven al passat.

El fin del mundo és una obra que convida a la reflexió sobre la vida, la mort i, molt especialment, sobre aquelles coses que ens impedeixen avançar. L'itinerari que fa la protagonista és singular, i només funciona en un plantejament de ficció, però ens permet veure que al cap i a la fi és la pròpia voluntat l'eina definitiva per tancar la porta del passat i obrir la del futur.

El dibuix, en blanc i negre i blau, és bellíssim, molt adequat a la història perquè recolza la vessant poètica del guió, carregat de metàfores fàcils i difícils. Els personatges, els objectes, els escenaris, cobren una sensualitat freda molt especial gràcies al dibuix de traç precís i obsessiu i a l'acoloriment en blau.

Publicat al Diari de Balears dia 3 d'octubre de 2009