El primer vuelo del Águila Fantasma

Ennis, Garth; Chaykin, Howard. El primer vuelo del Águila Fantasma. Barcelona: Panini, 2009.

Enguany fa 70 anys que començà la II Guerra Mundial, però encara ara és la I la que mereix el nom de Gran Guerra. En termes absoluts, la d'en Hitler va ser més en tot, però l'impacte social, polític, econòmic i, sobretot, mental, va ser superior en la primera, la gran desconeguda.

Quan va esclatar la I Guerra Mundial, tan sols feia 10 anys que els germans Wright havien realitzat amb èxit el primer vol tripulat. Una passejada de 40 segons i poc més de 500 metres. És per tant lògic que els estrategues d'ambdós bàndols vessin amb escepticisme l'ús militar d'aquests artefactes tan extravagants. Durant els primers mesos de la guerra els intents d'Alemanya per atacar per sorpresa França i poder concentrar-se en el front rus no donaren els seus fruits, i el que havia de ser una guerra flaix es va enquistar en les trinxeres, on es parapetaren els soldats aliats i de l'entesa per morir sota el foc de les bateries d'artilleria que disparaven des de quilòmetres de distància. Sortir de la trinxera i conquistar tan sols unes desenes de metres era una empresa suïcida amb uns costos humans molt elevats. En termes econòmics podríem dir que no sortia rentable.

Els mesos passaven i ni uns ni altres tenien manera d'avançar. Les tropes atrinxerades sofriren els horrors de la calor, el fred, la pluja, la fam i les malalties pròpies d'un ambient insalubre mentre intentaven sobreviure a la metralla i a les primeres armes biològiques. Un infern. Havia començat el segle XX.
La necessitat d'aconseguir algun tipus d'avantatge sobre l'enemic va fer que a finals de 1914 començassin a volar els primers avions de reconeixement i localització de les peces d'artilleria. Eren aparells molt febles, lents, desarmats i de poca autonomia que estaven pilotats per pioners en el més ample sentit del mot. Els avions dels dos bàndols, per arribar a les trinxeres enemigues, havien de passar arran dels altres. Així, de forma espontània, començaren a combatre entre ells emprant qualsevol arma que poguessin dur les tripulacions, per poc ortodoxa que fos: pistoles, escopetes, maons, pedres i fins i tot garfis i cordes. Les expedicions en territori enemic es convertiren en una forma de combat incerta i imprevisible ja que no es podien imaginar amb què serien atacats.
La necessitat és la mare de la invenció i aviat es dissenyaren bombes de petit calibre amb les quals bombardejar els pobres atrinxerats. Però hi havia un greu entrebanc per convertir els avions en caces de combat. Els pilots no podien disparar per proa amb precisió degut a l'arc de l'hèlix i els biplaces eren tan pesats que a dures penes es sostenien a l'aire. S'havia descartat l'avió amb un sol parell d'ales per l'escassa resistència als girs bruscs que requerien les maniobres, sovint més perilloses que l'enemic. El biplà es va convertir en el tipus d'avió més generalitzat per la seva fortalesa, però no es va convertir en avió de guerra fins que Alemanya va dissenyar un mecanisme de sincronització que permetia el pilot disparar dues metralladores frontals a través de l'arc de l'hèlix en moviment sense destrossar-la. Entre agost de 1915 i març de 1916 Alemanya va dominar inqüestionablement el cel europeu, però Gran Bretanya i, sobretot, França contraatacaren amb dissenys superiors que els donaren l'avantatge. I així es passaren els dos bàndols la resta de guerra, fent avions millors que els del contrari, fins que a l'estiu de 1917 es varen imposar definitivament els aliats amb màquines llegendàries com el Sopwith Snipe, el Bristol F.2B i el mític SPAD XIII.

La I Guerra Mundial encara s'anomena la Gran Guerra perquè el seu impacte emocional va ser molt més profund que la II Guerra Mundial. Efectivament la segona va suposar una major destrucció humana i material, però el camí a aquest tipus de guerres el va obrir la primera. La gent d'aquella època no tenia res amb què poder comparar l'atrocitat massiva que va viure i patir durant els quatre anys de conflicte i una postguerra que s'ha volgut minimitzar potenciant els Feliços Anys Vint. Les guerres passades, encara que durassin 100 anys, tenien una repercussió civil, en nombre de víctimes directes i indirectes molt inferior. Els 10 milions de víctimes de la I Guerra Mundial i la delicada situació política després de signar la pau, juntament amb la crisi econòmica dels països involucrats, especialment els perdedors, la caiguda dels quatre darrers imperis europeus (l'alemany, el rus, l'austro-hongarès i l'otomà), l'aparició d'un país comunista... tot això en tan poc temps va acompanyar la societat a la porta d'entrada d'un segle vint políticament sinistre, tot i que culturalment extraordinari.

Mentre la infanteria i la marina tastaven les terribles novetats tecnològiques al servei de la guerra, convertint aquesta en més inhumana que mai per la seva creixent despersonalització (com et pot fer pena l'enemic que rebentes si ho fas des de quilòmetres de distància, sense ni tan sols veure'l?), la guerra aèria anava per un altre camí. Era la primera vegada que la guerra s'ampliava al cel i els combats entre avions varen esdevenir el darrer eco d'una manera d'entendre la guerra que procedia de l'Edat Mitjana. Els pilots eren gent de classe mitjana i alta, molts ells pertanyents a l'aristocràcia, que convertiren els combats aeris en duels d'honor. Hi varen contribuir factors tecnològics (els combats havien de ser des de molt aprop degut a la poca precisió de les metralladores) i ideològics (el contrari no era un enemic sinó un contrincant; guanyar era una qüestió d'honor). Ens pot sorprendre que quan Manfred von Richthofen va abatre l'as britànic Lanoe Hawker va tenir molta pena, o que, després de caure en combat, va ser enterrat amb honors militars per part de britànics i canadencs. Avui dia un enemic és aquell que, sense conèixer-lo, ens omple de tanta ràbia que la intentam desfogar matant també la seva família. Els combats aeris de la Gran Guerra, però, eren una qüestió d'honor entre cavallers.

El caràcter individualista dels pilots els va dur a fugir de la uniformització dels avions, com temps enrere ho feren els cavallers que participaven en torneigs. Ambdós bàndols, però sobretot el de les Potències Centrals, pintaren les carrosseries de tela amb colors cridaners i dibuixos fantàstics. Se cercava el reconeixement visual a llarga distància. D'aquesta manera avisaven els pilots enemics de amb qui estaven a punt de retre's en duel i, a l'hora, els soldats atrinxerats podien seguir les peripècies dels seus asos de forma inequívoca, aixecant o tirant per terra la moral segons anàs el combat aeri.

Normalment quan un soldat ha destacat en una guerra, és condecorat amb una medalla. Molt sovint recull la medalla la família del difunt però, en alguns casos, es té ocasió de donar-la directament a qui la mereix. Aquest sistema de meritació és lent i ineficaç en una guerra com la que ens ocupa. El reconeixement immediat serviria per reforçar la moral dels soldats, condició indispensable per sobreviure a les trinxeres. El sistema de fer-ho va sorgir espontàniament quan alguns periòdics francesos anomenaren "as" el primer pilot nacional que va abatre cinc avions alemanys i ben aviat es va popularitzar aquest terme en referència a estrelles esportives. Els asos de l'aviació aviat assumiren papers importants reforçant la moral i emprant la seva creixent popularitat per donar suport propagandístic a la guerra, visitant fàbriques i escoles, la població de les quals els rebia amb gran entusiasme. Alguns d'ells aprofitaren la fama per convertir les seves autobiografies en autèntics èxits de vendes, com Richthofen o Oswald Boelke. Si qualque as queia en combat, com Max Immelmann, les editorials feien el seu agost publicant la seva correspondència.

L'as simbolitzava tot allò que la gent havia de creure que un guerrer havia de ser. Però a cap país no va tenir una funció pública tan important com a Alemanya. Abans de la guerra el govern havia treballat durament per promoure el zepelí com a l'arma aèria definitiva, però mentre la guerra progressava, l'avió estava demostrant ser molt més eficaç. Va ser per això que el govern alemany va explotar els seus asos per derivar l'entusiasme frustrat del dirigible a l'avió, promovent-los com a autèntiques estrelles mediàtiques amb les quals somiaven les fadrines i els escolars. Aquestes persones varen sofrir una mitificació que va afegir literatura a les seves experiències. Alguns tòpics, com la gran cavallerositat dels asos, que permetien fugir els contrincants que havien acabat la munició o el combustible, no són més que fantasies destinades a magnificar aquestes figures.

No tothom podia arribar a ser un as de l'aviació, encara que cinc victòries ens paresquin poca cosa. Un pilot de la I Guerra Mundial tenia una esperança de vida de 3 setmanes, i molts d'ells morien no per foc enemic sinó per la dificultat del maneig del propi aparell. Es deia que el Sopwith Camel britànic matava més pilots que no l'enemic a causa dels problemes de maneig de l'avió. L'ala superior del Fokker DR.V tenia una emprenyosa tendència a desprendre's completament en ple vol. Mantenir avions de fusta i roba fent acrobàcies a 200 km/h i a dos quilòmetres d'altura, juntament a la inexistència de paracaigudes i l'habitual bloqueig de les metralladores, ens poden ajudar a fer-nos una idea de les dificultats addicionals i, sovint, superiors a les quals havien de fer front els pilots.

El còmic que ens ocupa és una excel·lent forma d'endinsar-nos en l'ambient que vivien els pilots de combat de la Gran Guerra, i com descobriren que l'infern existeix i està a la Terra. El protagonista és Karl Kauffmann, un ianqui que s'uneix com a voluntari al Royal Flying Corps britànic abans que els EUA entrassin en guerra. Mogut per l'idealisme, ben aviat veurà que l'única cosa que importa és sobreviure i deixar de banda els sentiments. Les atrocitats que veu i que comet el transformen per a sempre a mesura que transcorren els llargs dies del conflicte.

Destaca especialment el dibuix de Chaykin, que ha fet un treball de documentació molt acurat per oferir-nos un acabat visual impactant i fidel a parts iguals. Les batalles aèries són senzillament espectaculars.