El hijo del ogro

Mardon, Grégory. El hijo del ogro. Barcelona: La Cúpula, 2009.

Per què l'Edat Mitjana és un període tan recurrent en productes de ficció? Cal dir que l'essència d'aquesta època, especialment la Baixa Edat Mitjana és un concepte equivalent als pronoms febles catalans: el feudalisme. És tan complex que es fa molt difícil entendre'l en la justa mesura qui ens dedicam, encara que sigui parcialment, a l'estudi de la Història. I aquesta dificultat esdevé un obstacle intangible quan s'intenta projectar, amb totes les rebaixes possibles, a la població escolar. Senyors i vassalls, sí, però en una teranyina de relacions que només entenien ells, agreujades per la manca de fronteres en el sentit que les entenem avui dia.

No deu ser, per tant, aquest l'aspecte que entusiasma a autors, lectors i espectadors per crear i consumir productes medievals. Serà l'estètica; l'exotisme que la distància temporal li dóna; la idealització que fem; la nostra ànsia de veure gaudir i sofrir gent en situacions que no ens poden afectar a nosaltres; serà que ens bevem sempre la copa que ens posen damunt la barra. Possiblement un poc de tot, en diferent mesura.

Com sol passar, especialment en aquells productes culturals que arrisquen més doblers, moltes vegades es pega grapada als tòpics fàcilment reconeixibles pel públic per minimitzar el risc i augmentar la possibilitat d'èxit. Es veu en cinema i en literatura, sobretot en aquesta segona. I en còmic, no tant perquè el mercat és més fidel i petit. Així i tot, encara que sigui un còmic, pot arribar a ser insuportable la seva manca de personalitat, arribant en alguns gèneres a ser un simple recipient de clixés argumentals i gràfics repetits com un mantra. No és el cas de l'Edat Mitjana, perquè actualment no hi ha molta abundància de tebeos d'aquesta temàtica.

Recentment La Cúpula ha tret un àlbum que suposa un replantejament del gènere medieval o, al manco, la finestra per on es pot guaitar i veure l'amplitud de possibilitats que l'època dóna als autors que pretenguin evitar repetir els esquemes gastats. En l'Edat Mitjana hi podem trobar situacions humanes que poden enllaçar amb l'actualitat. En aquest sentit, l'època deixa de ser la temàtica per ser un marc on interactuen uns personatges de passions atemporals.

Grégory Mardon frega la genialitat amb El hijo del ogro, la història de Benoit, un jove de tretze anys que no coneix el seu pare i que està fascinat amb el botxí de la contrada. Al llarg de 65 pàgines, Mardon ens condueix pel laberint de la ment de Benoit, el paradigma de la nova versió del protagonista, que ja no és bo o dolent, sinó imprevisible, obscur i terriblement inexplicable. Mardon ens descriu aquest subjecte a través de les seves accions i omissions, evitant-nos avorrides explicacions sobre el per què fa o deixa de fer. En comptes d'això, concentra els esforços en guiar-nos per ser testimonis de l'evolució de l'amoralitat de Benoit, amb un final bellíssim que suposa la seva redempció i una de les millors utilitzacions del concepte d'omissió que s'han fet mai en una obra de ficció.

Gràficament Mardon està a l'altura del guió i el seu desenvolupament narratiu. Opta per un blanc i negre matisat amb una gama de grisos ampla i un dibuix molt expressiu i alhora detallista, aconseguint un perfecte equilibri entre una acurada ambientació i la transmissió de sentiments complexos més propis d'una tragèdia.

Si El hijo del ogro hagués estat concebuda com una obra de teatre, l'hagués pogut signar el mateix Shakespeare, tant és el talent que regalima per les seves pàgines. Poques vegades es pot dir amb rotunditat que ha nascut un clàssic. Ara n'és una.

Publicat al Diari de Balears dia 5 de setembre de 2009