Quan les coses no es raonen, quan es fan perquè sí, perquè toca fer-se així; quan ens diuen què hem de pensar, com ho hem de fer i quan; quan algú es pren moltes molèsties per decidir per nosaltres el que està bé o el que està malament; quan passa tot això, i passa a un estat de dret, vol dir que la democràcia no s'agafa seriosament, o més ben dit, que s'agafa tan seriosament que s'intenta allunyar de la gent el màxim possible. La democràcia passa pel diàleg, per la suma de punts de vista, per la convivència pacífica d'aquests, pel respecte, per la tolerància i moltes altres coses semblants que no pareixen estar en un lloc preferencial en el nostre país. De fa uns anys ençà la falta de diàleg, la recerca directa de l'enfrontament, l'espectacle patètic de baralles buides d'idees de pes, s'ha incrementat. Hem arribat al final de la primera dècada segle XXI, però de qualsevol manera i amb problemes de convivència que no fan més que créixer. Conflictes com l'arribada massiva d'immigració africana fa poc més d'una dècada no es plantejaven amb la força que es fa ara, però el xoc de cultures i la ignorància que tenim de les que no són com les nostres van ser un dels punts de partida de Miguel Ángel Gallardo (ara més famós que abans perquè darrerament ha fet alguns treballs que no són còmics) i Ignacio Vidal-Folch a l'hora d'abordar una sèrie anomenada genèricament En defensa de la democracia que es va publicar en la revista de curta durada Viñetas. Es tractava de les aventures d'un personatge al servei del Ministeri d'Informació, un home d'escassa paraula i braç ràpid i precís que responia al nom de Roberto España; i el seu ajudant, un al·lot de corbata, guardapits a quadres, calçons curts i porra que nomia Manolín. Al llarg de sis episodis aquests dos herois espanyols defensen l'Estat democràtic de les forces del mal, representades lògicament per moros, xinesos, francesos republicans i membres de la generació X.
La inspiració bàsica d'aquesta obra és el tebeo Roberto Alcázar y Pedrín, editat entre les significatives dates de 1940 a 1976 ininterrompudament. Roberto España és clavat a Roberto Alcázar i Manolín a Pedrín, però són herois d'un altre temps i els d'en Gallardo i en Vidal-Folch estan al servei de l'Espanya democràtica, això sí, utilitzant els mateixos cops de puny i expressions políticament incorrectes que els altres. I és que ja diuen que la finalitat justifica els mitjans.
A Gallardo sempre l'havien fet riure les històries dAlcázar i Pedrín, sobretot les expressions que anava amollant entre cop i cop l'al·lot. Quan Joan Navarro li va dir que volia una nova sèrie a Viñetas, no va dubtar a perfilar aquestes històries amb Vidal-Folch, qui va tenir la genial idea de posar-los talment però al servei de l'Espanya actual, donant per suposat que darrere una capa de maquillatge democràtic existeix la mateixa intransigència secular del règim anterior. Els autors aconsegueixen algunes de les historietes més divertides de la dècada passada, amb un humor intel·ligent de doble lectura, essent el més destacable la verborrea pseudoerudita d'España i, sobretot, les sortides verbals de Manolín, que no té cap problema en dir "malditos limones" als orientals i "aladinos" als moros. Llàstima que duràs tan poc.Alguns dels títols de les historietes que conté aquest breu però intens àlbum són molt clarificadors: "Trifulca en la kasba", "Pintan bastos en Pekín", "Contra la generación X", "La boda de la Infanta", "Contra el Imperio del Mal", "El turbio pasado de Roberto España". En totes l'esquema és tan repetitiu com en la sèrie original que va durar els 36 anys del franquisme. En aquest cas, però, la intenció és ben diferent, i el registre ple de detalls en el diàleg i en el dibuix fan que sigui indispensable una certa cultura franquista per gaudir-lo al 100%. Però l'esforç val bé la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada