El príncipe de la noche

El vampir és un personatge fantàstic que allarga la seva existència com a no-mort xuclant sang humana o animal. Amb el temps, aquest arquetip que desafia la mortalitat, s'ha anat envoltant de tota una sèrie de tòpics, com la seva capacitat de transformació, la propagació del vampirisme mitjançant l'intercanvi de sang amb la víctima, la seva relació amb el dimoni (d'aquí la seva aversió per l'aigua beneïda, les hòsties, la creu...), la seva incompatibilitat amb la llum solar, la plata i els alls, i la forma d'acabar amb ell: una estaca al cor i el cap tallat.

Quan Bram Stoker, després d'una indigestió de cranc, va tenir al·lucinacions amb una espècie de rei dels vampirs que sortia de la tomba cercant sang, segurament no imaginava que escriuria la tercera obra més llegida en anglès. Stoker va publicar Dràcula l'any 1897, a partir de la recreació fictícia de Vlad Tepes, el famós príncep valac que empalava els seus enemics. Stoker va llançar al terreny de la ficció pura una figura que havia estat creada per la cultura popular i potenciada per l'església catòlica com una de tantes armes per mantenir la gent a ratlla. Això sí, no era aliè a l'aportació romàntica a l'arquetip del vampir, un ésser allunyat de la societat, condemnat a no-viure eternament, aristòcrates poderosos i luxuriosos a parts iguals parapetats en castells remots.

Amb tot el que ha plogut des de l'aparició de l'obra magna de Stoker, hi ha hagut una assimilació del vampir per part del manistream, i autores literàries com Anne Rice i Stephenie Meyer han contribuit a que així sigui. Respecte al còmic, Glénat acaba d'editar un tom integral que inclou els sis àlbums de la saga El Príncipe de la Noche, guionitzada i dibuixada per Swolfs (és com en Stoker: un home amb un llinatge així està obligat a fer una obra de terror clàssic). El protagonista és Vincent Rougemont, un jove de la primera meitat del segle XX que rep en herència una maledicció que assota la seva estirp des de l'Edat Mitjana: venjar la mort de Dona Marianne, avantpassada seva que va ser víctima de Vladimir Kergan, un vampir de 700 anys, que esdevé el motor de la història i antagonista astut i provocador.

La història està plena de salts temporals envant i enrere que ens van fent veure la dimensió que pren la maledicció, alhora que recrea esplèndidament les diferents èpoques en les quals transcorre. Tant si es tracta de vestuari napoleònic com d'urbanisme dels anys trenta, Swolfs s'encarrega de plasmar el gran esforç que li ha suposat la documentació dels ambients i complements, i ho aconsegueix sobradament gràcies al seu dibuix prodigiós, de tall clàssic, la seva capacitat narrativa i la construcció d'un guió que, sense fugir dels tòpics del vampirisme, esdevé molt interessant. Una vegada més queda demostrat que avui dia és més important com es conten les coses que què es conta.

Swolfs es pot enquadrar per dibuix, planificació i narrativa en la tradició franco-belga, però hi ha un element que l'apropa, guardant les distàncies, al manga: la seva falta d'escrúpols alhora de fer sofrir els personatges, encara que siguin bons, fins posar-los al límit de la seva capacitat de resistència. Pot xocar, idò, que sigui millor no entrar molt en empatia amb cap d'ells perquè segurament ens farà sofrir el que els passi. En aquest sentit, Swolfs esdevé cronista d'una història que està per sobre dels personatges, i que per això no obeeix les lleis de les històries de final feliç, però tampoc de les de final fatal.

Per acabar m'agradaria destacar l'edició d'aquest integral, d'una mida molt inferior a la dels àlbums originals però que no desmereix el detallisme gràfic del contingut. A diferència d'altres edicions integrals de Glénat, aquesta ve en cartoné, cosa que s'agraeix, com també gratifica el preu, ajustat per oferir sis àlbums al preu de dos. Ja ho he dit altres vegades: per aquí anam bé.

Publicat al dBalears dia 25 d'abril de 2009