Traç de guix

L'edició en català de l'obra mestra d'en Miguelanxo Prado és una fita per la nostra cultura que vé de la mà d'una de les editorials més prestigioses del país.

Fa anys, quan vaig llegir per primera vegada aquesta obra en la seva versió original castellana, vaig tenir la sensació d'estar davant un punt d'inflexió en el còmic espanyol. Es tractava sense cap dubte d'una obra personalíssima i arriscada que "no contava res". Curiosament, unes paraules semblants del meu admirat Antonio Martín he pogut llegir a la introducció de l'edició catalana de Glénat. Bé, no contava res segons es miri, perquè poques obres transmeten tant amb tanta economia de paraules.

Fer una història apassionada com aquesta, sense gaire diàleg escrit, és molt difícil. Generalment les obres d'aquest estil solen ser forats negres que intenten vestir-se de trascendència. El llenguatge icònic s'ha de saber manejar i en Prado demostra que és possible anar contracorrent, pel camí difícil i ple d'entrebancs, i sortir airós. Tot això sense una mica de pedanteria i afectació intel·lectualoide.

Com ho fa? Optant per una història estructuralment senzilla però amb elements enigmàtics, i un discurs suggestiu més que narratiu. Cerca la participació del lector per convertir els petits episodis anecdòtics que conformen les diferents parts de la història en un tot obert a la divagació. Estar clar que existeix qualque cosa abans i, sobretot, després dels esdeveniments de Traç de guix, però l'autor opta per deixar ambdós extrems inacabats. I aquesta és la nostra tasca i el que fa que aquest àlbum sigui tan especial: és responsabilitat nostra acabar-lo en la nostra ment.