Año uno

Estam a finals de la primera dècada del segle XXI i els passats anys 80 ens semblen cada pic més propers, especialment en qüestions de moda. Una dècada de transició entre el final de l'edat contemporània i l'inici de la següent edat, encara per reconèixer i etiquetar. Una dècada que va ser molt important per a la generació que hi vàrem deixar la infantesa i gairebé tota l'adolescència. I que, una dècada i mitja després de la seva fi, ens permet veure el que s'hi va fer culturalment amb molt de respecte. Centrant-me en el novè art, aquella dècada va representar un dels moments més brillants de la seva trajectòria, amb moltes de les que es consideren les millors obres de tots els temps, tant a Japó com a Europa o a Amèrica. Per posar alguns exemples: és la dècada de la traca final d'un Tezuka que es va morir quan tenia més coses a dir, del millor Corben, de l'aparició de sèries europees que no necessiten presentació, com XIII. Però sobretot serà recordada per l'aportació nord-americana al còmic, amb obres com Watchmen o la que ens ocupa: Batman Año Uno.

Entre l'any 1986 i 1987 a la sèrie regular d'en Batman va aparèixer una història que revolucionaria el concepte de superheroi al mateix temps que replantejaria definitivament un dels personatges més carismàtics del panteó de DC. El guionista va ser un Frank Miller que, tot i no tenir trenta anys, ja s'havia revel·lat com un dels autors a tenir en compte. El dibuixant va ser un David Mazzucchelli impossible de superar, amb un dibuix l'espectacularitat del qual resideix en una discreció que tanmateix no pot amagar la seva genialitat continguda. Dos autors nord-americans rojos que precisament per això són tan interessants, oferint-nos una obra d'apenes quatre còmic books que vint anys després manté tota la frescor del seu moment, fent veure que es tracta d'un clàssic a tot aquell que encara no se n'havia adonat. Amb aquesta obra els seus autors es consagraren en el mainstream ianqui i mentre en Miller a partir d'aquell moment va intentar conjugar comercialitat i personalitat, i en Mazzucchelli abandonava la posició còmoda per malviure amb còmics tan interessants com poc vendibles, Batman Año Uno es converteix en un punt d'inflexió per als dos autors. Dues dècades després, aquest arc argumental es considera una de les dues millors històries d'en Batman. L'altra és Batman Dark Night, realitzada un any abans per en Frank Miller al guió i al dibuix.

En Miller ens presenta dues històries en una: per un costat tenim el debut d'en Bruce Wayne, un magnat de 25 anys que va perdre els seus pares en un robatori als 7 anys, com a justicier nocturn. Per altre costat tenim el policia James Gordon que és enviat a la comissaria de Gotham com a càstig per qualque cosa que va fer i que no sabrem mai. Aquestes dues històries corren paral·leles fins que un moment donat es topen, però tot i ser en Batman el titular de la col·lecció, aquí el protagonista és en Gordon, tan ben definit que ens pareix mentida conèixer-lo tant amb aquesta economia de mitjans. En Gordon lluitarà contra la corrupció interna de la policia, posant en perill la vida de la seva dona i la seva filla acabada de nèixer. La seva motivació: un món més just, que passa precisament per una interpretació personal de la justícia al marge dels convencionalismes. D'aquesta forma el policia es converteix en un reflex del que representa en Batman, l'únic superheroi sense superpoders: només la seva habilitat física i tota una sèrie de gadgets que es pot permetre perquè per qualque cosa és milionari. En Wayne es disfressa i surt al carrer a la nit sense saber ben bé què fer, i comet alguns errors francament desafortunats que el faran madurar i tenir més clares les seves idees. El perfil dels secundaris està tan ben realitzat que sense gairebé diàlegs podem fer-nos una idea de les seves motivacions. En aquest sentit, destaquen el comissari Loeb, obsessionat amb els caramels refrescants, i en Flass, un dels cap-de-fava més ben definits en una obra d'aquestes característiques.

L'aportació més important d'en Mazzucchelli és el disseny del vestit d'en Batman, a partir dels colors negre i gris perquè se suposa que es vol semblar a una rata pinyada, no a un personatge de l'art pop.

Una obra mestra que fa poc podem gaudir en una edició de luxe, carregada de pes i d'extres, que ha tret Planeta DeAgostini amb un preu molt molt bo. L'art pot ser assequible.

Pots llegir les primeres pàgines aquí.