Percy Gloom

Algú amb poques feines ve i et proposa un joc: ell et dirà un concepte i tu has de dir les dues primeres coses que et venguin al cap, sense pensar-hi gaire. Engrescat per la promesa que serà un afer ràpid acceptes jugar-hi. Quan ja estàs per la labor, el paio deixa anar el concepte: “còmic americà”, i et recorda que no has de pensar gens, que has de dir alguna cosa tot d'una. Gairebé de forma automàtica dius “superherois” i, acte seguit, “còmic independent”. El despatxes aviat perquè has complit amb la teva part i intentes seguir amb el que tens entre mans, però no pots impedir que tot allò et doni voltes pel magí. Superherois i còmic independent. Dues etiquetes amb les quals has intentat definir el novè art del tercer país on té més implantació social, encara que molt enrere respecte Japó i França. I no pots impedir que la teva ment generi la fotuda qüestió: “què és el còmic independent?”. Aquell còmic que no respon als cànons de la comercialitat? Aquell que no és de superherois? Aquell que va dirigit a un públic minoritari? Aquell fet per autors masoquistes, que fan una feinada i no guanyen ni per pipes? Una estona després, segurament per poder respirar una mica, arribes a la conclusió que, parlant dels EUA, l'etiqueta “còmic independent” és un cul-de-sac on s'hi fica tot el que no és còmic de superherois. El problema és que avui dia en el país de Mickey Mouse i del Projecte Manhattan el còmic independent ha agafat tanta força que segurament supera al superheroi en volum de títols mensuals i, sense cap dubte, que fa anys que produeix més obres lloables i satisfactòries intel·lectualment. És una etiqueta tan ampla que no pot definir el que intenta definir amb el mínim de precisió que es pot esperar. Bone és independent, tot i tenir vendes milionàries, i Sin City també s'hi considera, tot i haver estat publicat a Dark Horse.

Cada vegada més som reaci a les etiquetes, sobretot si són tan absurdes com la que ens ocupa. El còmic d'aquesta setmana, i amb el qual ens acomiadam fins el setembre, és un d'aquells que es presenta com a còmic independent. En efecte, Percy Gloom és una novel·la gràfica (ai! un altre concepte polemic) molt personal, que no enquadra fàcilment en cap hipotètic corrent estilístic i que ni tan sols representa la culminació de res en la carrera de la seva autora, Cathy Malkasian, per la senzilla raó que és a seva primera obra llarga. Però sí que es pot dir que aquest és un còmic d'aquells que et fan reflexionar alhora que t'entreté la seva lectura. Malkasian ens endinsa en el petit món de Percy, un home de mitjana edat, fadrí de fet i vocació, que està ple de complexos que el tenen gairebé bloquejat, molt depenent de la seva mare, amb una única il·lusió a la seva vida, treballar a Safely Now, l'empresa encarregada d'escriure els missatges de precaució dels productes que es posen en venda. Com si fos un somni, Percy viatja a la ciutat amb un cotxe de pedals, una ciutat impossible, plena de places, carrers i edificis absurds i grotescs que pareixen despoblats. Poca gent troba Percy pel camí, però basta per desencadenar una tempesta de complexos que podrien formar part d'un catàleg patològic bastant complet.
L'autora, amb aquesta història inclassificable, pretén aixecar una crítica a la societat que viu, la nord-americana, tan obsessionada per la prevenció que no viu la vida de forma satisfactòria. La por a perills remots i incerts paralitza tot un país representat pel petit i insignificant Percy Gloom. Una por que sobrepassa l'instint de supervivència i que té la fita més visible precisament en els missatges de precaució que envaeixen la seva vida, essent presents en tots els productes que consumeixen. Fins i tot Freixenet, per no veure's acossada per la justícia ianqui, ha d'especificar a totes les botelles de cava que hi ven que destapar la botella pot ser perillós per a la integritat física.

Publicat al Diari de Balears dia 26 de juliol de 2008