Pizzería Kamikaze

Qui hagués dit que el costum judeocristià de donar sepultura, imposant-se a la cremació romana, donàs tant de joc per a la ficció. Segur que es va fer amb una altra intenció, no vull dir exactament bona, però relacionada amb tot allò de la resurrecció de la carn. Hi és a l'obra literària més venuda i és un d'aquells dogmes que mai no vaig entendre, essent el meu principal problema al respecte cercar-li una explicació. Aquest i altres temes semblants o més inverosímils no s'han de comprendre: o es té fe o no. Així mateix, tampoc no comprenc com funciona un microxip ni moltes altres coses que tenc més properes i no em pas el temps donant-li voltes. La resurrecció de la carn, que equival a la resurrecció dels cossos morts. Els vampirs i els zombis. Dues criatures que tenen origen bíblic i que són dues cares de la mateixa moneda. Els primers són la cara refinada, gairebé aristocràtica, de la resurrecció de la carn. La seva existència gira al voltant de la sang, com també passa en la noblesa. Els segons són la cara grotesca, hiperbòlica, desencadenada i repugnant. Els morts mig podrits que surten de les tombes i caminen tentinejant per alimentar-se dels vius. També s'hi ha de tenir fe perquè no resisteix ni una superficial repassada científica. Però de qualque manera són reals en la nostra imaginació, rebrotant en forma de por als cementeris per la nit. No som gens aficionat a aquest gènere i a l'època del VHS mai no vaig passar gust de veure pel·lícules de zombis (en record una que en comptes de sortir d'una tomba, sortien de la tele; quina gran profecia!) ni de passejar-me per les galeries de nínxols horabaixando.

Darrerament he vist que hi ha una preocupació, encara minoritària, per obrir una tercera via d'explotació de la resurrecció de la carn. La de fer que els morts tenguin una no-vida paral·lela. Igual d'inexplicable però diferent. Quant a pel·lícules, El sexto sentido y Los otros obren el camí cap al públic massiu, format majoritàriament per gent que no consumeix zombis. Tot i que qualitativament distants, ambdós films tracten de morts que estan en una dimensió diferent a la nostra, tot i que tenen els contactes necessaris per garantir aquella dosi de terror que esperam dels qui tristament ja no estan entre nosaltres. En còmic podem gaudir d'una obra enquadrada totalment en aquest subgènere. Pizzería Kamikaze és una novel·la gràfica israelí que parteix d'un suïcidi per ingestió de pastilles per part d'un jove que decideix acabar amb la seva vida perquè està fart. El que troba després de la mort no és ni el no-res, ni el Cel, ni el Purgatori ni l'Infern. És una realitat paral·lela en una Terra calcada a la nostra però habitada exclusivament per gent que s'ha llevat la vida. No hi ha cap interactuació amb els vius sinó que es dediquen a duplicar la vida que tenien, amb una feina, un lloguer, la compra, lligar... poc més o manco com per aquí, però en una societat on el tema més important és descobrir com es va suïcidar la gent deduint ho de les marques que té. Si presenta un orifici al pols o talls als canells, el repte és fàcil, però l'interessant és endevinar-ho dels "impecables", aquells que es mataren, com el protagonista, sense esquinçar el seu exterior. Però més enllà del xafardeig, aviat arriben les preocupacions. En el cas del protagonista, quan sap que la seva parella en vida, un mes després de matar-se ell, va tirar la tovallola i també es va suïcidar. El mateix home que la va deixar amb una gran tristor es posa a cercar-la per aquell món tan desbaratat, per intentar trobar sentit a aquell món mort, sense esperança ni perill.

La lectura metafòrica de l'àlbum és evident, sobretot venint d'israelís que es dediquen a la creació cultural. El guió és molt ocurrent i dinàmic, amb un plantejament realment curiós i ben resolt, si acceptam com a vàlida la premissa d'aquesta Terra dels suïcides. El dibuix és peculiar, amb una forta personalitat esculpida en blanc, negre i gris. El dibuixant segueix el camí del guionista i fuig de la morbositat fàcil que podria suposar fixar-se excessivament en els detalls més oiosos. La història, conjunció de guió i dibuix, és recomanable per a persones d'horitzó ample.