Bonjour Paris

Durant les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX l'art va sofrir d'un procés revolucionari complet i complex que va aplanar el camí des de 1945 fins avui dia. Dit això ens vénen al cap els Courbet, Manet, Cézzanne, Van Gogh, Picasso, Miró, Kandisky, Matisse... tots ells representants d'una bateria d'ismes que no fan més que posar de manifest el gran canvi: la tendència de l'artista a escapar de les etiquetes, de cercar el seu propi estil inestable i efímer. Al darrer curs de la carrera d'història de l'art, l'examen final de l'assignatura d'història de l'art contemporani era una sola pregunta que la professora feia a cada alumne en base al treball que havia fet sobre un corrent. Per qualsevol altre motiu que no era l'interès, vaig triar l'impressionisme i vaig fer un treball a base de tallar i cosir una antologia de tòpics: el precursor Manet, la colla formada per Monet, Degas, Pissarro, Renoir... ja m'enteneu. La pregunta va ser d'una intel·ligència aterridora: "Justifica per què aquests autors són impressionistes". Ni una lletra del treball em servia de res. Aquell dia vaig fer l'examen que he passat més gust de fer en tota la vida i vaig descobrir que s'ha de fugir de les etiquetes i tenir un criteri propi.

L'art sempre ha estat un reflex de la societat i no hi ha millor exemple que el període que acab de comentar per reflexionar sobre aquest indissoluble matrimoni. Però aquestes dècades d'entre-segles són tant o més importants artísticament per l'aparició de dos nous arts: el còmic i el cinema. Del germà afavorit, se n'ha parlat molt; del germà escanyolit, poc, i molt menys de la seva importància. Aquest debat no ve al cas, només m'interessa destacar el còmic com a exemple d'art difícil d'etiquetar internament en corrents, estils o el que vulgueu. Des dels seus inicis, cada autor ha seguit el seu camí, amb influències d'altres autors i d'altres disciplines artístiques i tota la pesca, però generalment la dedicació professional al còmic ha requerit moltes hores, esforç i dedicació per poc doblers. Alguns han tengut la sort de fer-se milionaris amb els seus còmics, però la gran majoria han sacrificat dies de festa, caps de setmana i molts de vespres simplement per anar tirant. Amb tant de trull, tenir voluntat de pertànyer a una escola o a un estil no lleu. Línia clara? Línia txunga? Escola de Barcelona? Còmic franco-belga? Escola de Mallorca? Una pèrdua de temps. Per entendre i gaudir els còmics no s'ha de fer altra cosa que llegir-ne molts de forma continuada. Volem parlar de còmic (o de cinema)? Que sigui a partir de la nostra pròpia experiència, no de les opinions externes que hem llegit o sentit per aquí o per allà. La subjectivitat és tan gran que només podem defensar els nostres gusts amb els nostres arguments. A una certa edat, no hi ha res més trist que repetir com a papagais les opinions d'altri com a pròpies.

Dibbuks fa poc va treure un àlbum 2.0 de Sam García, a qui no coneixia perquè no havia llegit res seu, titulat Bonjour Paris. Un títol i una portada (una parella retallada en primer terme davant una vista picada de París) que ens suggereix una altra interessant història intimista. Una primera fullejada ens fa arribar l'aroma de les pàgines de Joann Sfar, però un còmic és imatge i paraula, i l'hem de llegir per apreciar la primera obra d'aquest autor català. El que comença essent una història costumista contada en primera persona, un viatge de dos enamorats a París, la ciutat de l'amor, aviat es converteix en un drama que va per un altre camí totalment diferent. Sense voler esbutzar la història es fa difícil comentar-la, però sí que puc esmentar algunes de les seves qualitats: la claredat, a pesar d'alguns flash-backs i girs inesperats; la credibilitat, que no abandona ni una sola vinyeta, tot i que la història es va singularitzant; i la quantitat de text i diàleg, que no sobra ni falta.

El dibuix és per a mi el plat fort. Aquarel·la i tinta grolleres que dibuixen intuïtivament les formes. Un dibuix realista és molt còmode a la vista i a la ment; és per a tots els públics. Un dibuix expressionista no; té el handicap dels prejudicis estètics. És un menjar més difícil d'assaborir, però com que en el seu gaudi hi hem de participar activament amb esforç intel·lectual i voluntat, el plaer pot ser major.