12 d’abr. 2008

Pedro y yo

Record la primera vegada que vaig veure la cara horrible de la sida per la televisió. Un dels galans hollywoodians, que tantes al·lotes havia enamorat unes quantes dècades enrere, va fer pública la seva condició d'homosexual i d'infectat per aquest nou virus. Físicament derrotat, a les portes de la mort, que ja havia començat a cobrar-se el seu tribut llevant-li quilos, va donar entrada oficial a una època en la qual ens hem hagut d'acostumar a que el barber canvii la fulla del raor davant de nosaltres, que les monges deixin de posar injeccions amb aquelles xeringues de vidre, que el dentista es posi guants i tregui les horribles eines de dins unes bossetes de plàstic. Tot molt higiènic. A la higiene pel terror.

Poc després vérem l'extinció de Freddy Mercury (“Què és pensava?” barrumbaren els qui no li perdonaren el vídeo I Want to Be Free) i entràrem a la darrera dècada del segle passat amb l'assimilació del tema per part de la indústria cinematogràfica, amb Philadelphia com a exemple caducat, perpetuant la relació de la malaltia amb l'homosexualitat. Realment digne d'elogi l'esforç de l'equip tècnic i artístic per intentar fer plorar el públic sense que hi hagi ni una sola carícia entre els dos protagonistes, ni tan sols quan Morgan Freeman (perdó, volia dir Tom Hanks, és que em costa distingir-los) estava a punt de colar la vida.

Casualment és en el còmic on podem trobar en aquests moments una història amb la sida com a tema de fons atípica, encara que per desgràcia de final previsible. Pedro y yo juga amb els nostres prejudicis ja des de la portada. Una foto estil polaroid amb dos homes que s'abracen sota el títol. Obrim el còmic creient que l'autor és gay i que ens contarà les grans dificultats que ha tengut per dur una vida mínimament normal essent homosexual. Idò no. Sí que és autobiogràfic, però Judd Winick, l'autor i protagonista, coneix Pedro Zamora a The Real World, en un programa semblant al Gran Hermano, sabent que Pedro és seropositiu. Per qüestions de l'atzar els toca compartir habitació i estableixen una relació amistosa excepcional. Arribam a conèixer el motiu de la malaltia de Pedro i com ha consagrat la seva vida a treballar contra la sida viatjant per tots els EUA i emprant el seu testimoni per advertir els oients. Poc a poc, a mesura que Winick entra en empatia amb Pedro i es fa amic seu, nosaltres ens endinsam en la seva vida i, per tant, en el seu patiment. La sida desencadena el drama, però aquest es magnifica amb les ganes de viure que té un jove condemnat a morir.

Winick, que coneixíem com a mercenari dels superherois, ens sorprèn tant en dibuix com en guió, ambdós molt lluny del mainstream. El guió fuig dels tòpics tot i estar ambientat a principis dels anys noranta, quan encara hi havia qui deia que la sida només afectava els homosexuals. La malaltia ja estava madura però encara hi havia grups de risc que no sabien com i com no es transmetia. Pedro pertanyia a un d'ells i va comprar tots els números de la rifa; per tant li va tocar. Els alt-i-baixos físics i emocionals sacsegen el caràcter extrovertit del cubà i ens permeten reflexionar sobre la vida i la importància d'aferrar-s'hi encara que se'ns escapi de les mans. La gent que envolta Pedro, començant per Judd i acabant per Sean, la seva parella, viu el drama d'una forma molt realista, demostrant Judd una intel·ligència extraordinària. En comptes de girar tot l'argument al voltant de la malaltia, el còmic està ple d'escenes on no apareix per res. Els personatges, inclosos Pedro, poden estar trists per altres coses o contents i riure molt. La malaltia fa la seva via, tothom ho sap. Els sap molt de greu perquè la conseqüència final és terrible: la mort d'una bona persona. Però la vida segueix, per curta que sigui, i no pot girar al voltant de la seva fi.

El dibuix és senzill, dins la línia d'altres còmics independents, en un blanc i negre gruixat i entre el realisme i la caricatura. Un dibuix amable que en els moments durs destaca la perversitat de l'atzar.