24 d’abr. 2008

La nueva isla del tesoro

Tot arriba a caducar, fins i tot la propietat intel·lectual. En l'àmbit de l'edició literària, els llibres “de tota la vida”, un Jules Verne, un Poe, un Lovecraft, són en gran mesura lliures. Ni les novel·les o contes en la seva totalitat ni els personatges, indrets i situacions del seu contingut són propietat de ningú. Naturalment, apostar per valors segurs com aquests és molt temptador per a les empreses editores, que poden mantenir un fons de llibres que sempre es venen sense haver de satisfer el famós 10 % del preu a l'autor o als seus hereus. A grans trets la cosa funciona així, però després hi ha fets que desenquadren. Per exemple l'obra de Lovecraft. L'empresa Chaosium Inc. Té en propietat el nom Call of Cthulhu però per altra banda qualsevol persona pot escriure i editar relats nous relacionats amb els Mites de Cthulhu. I el cas de Robert Ervin Howard és també ben curiós. Quan es va suïcidar l'any 1936, la revista Weird Tales, per a la qual escrivia relats, li devia més de 1000 dòlars de llavors. No tan sols va quedar així el deute sinó que un any després de la seva mort encara treia relats del texà, el darrer dels quals, titulat Red Nails, és celebrat com una de les seves millors creacions. Durant els vint anys després, la seva obra va caure en l'oblit. M'agradaria explicar-me: Conan, Solomon Kane, Thoth Amon, Red Sonja, Bêlit, Valeria... tots aquests personatges i les seves extraordinàries aventures no eren de ningú. Algú ho va rescatar de l'oblit i en poc temps els vint-i-un contes de Conan que va escriure Howard quedaren blindats, i avui dia pertanyen a una empresa molt potent anomenada Conan Propierties, que campa amplament només gestionant els drets del personatge.

Les adaptacions d'obres clàssiques obren encara més les possibilitats creatives perquè proporcionen un fons clarament reconeixible pel gran públic. Ja troben la porta d'entrada oberta. El cas de Walt Disney no necessita més explicacions. El cas d'altres productes, especialment els còmics, sí que permeten parlar-ne una mica sense amollar un encadenament de llocs comuns. Si posam per exemple La nueva isla del tesoro, d'Osamu Tezuka, tot d'una ens ve al cap Robert Louis Stevenson. El títol que Tezuka va signar com a dibuixant ens dóna la pista correcta: és una adaptació a l'actualitat de la famosa novel·la de pirates. Una adaptació tan lliure que perfectament podria dir-se una cosa completament diferent. Des de la publicació de la novel·la l'any 1883 les illes amb tresor i els pirates amb una cama de pal i un garfi s'han generalitzat tant que és molt difícil trobar creïble un altre tipus de pirata de l'Edat Moderna.

La nueva isla del tesoro és una obra molt peculiar. És el primer còmic professional que va dibuixar Tezuka, quan tan sols tenia 19 anys, i això es nota molt en el traç encara desmanyat i molt infantil. La influència del Disney dibuixant, no de l' empresari, és claríssima i sincera. Les figures arrodonides i caricaturesques, gairebé blanes, el dinamisme frenètic (les persones sempre estan en moviment, encara que estiguin aturades), la narrativa trepidant i el format, en columnes de quatre vinyetes apaïsades superposades, ens recorden molt gratament les velles animacions de Disney, quan pareixia irreverent. Dic que és peculiar perquè l'edició que ens ha arribat als nostres dies, i que per primera vegada és editada a Espanya, és una reelaboració completa del mateix Tezuka que va fer als anys vuitanta, poc abans de morir, quan ja havia llançat a la posteritat les seves obres madures. L'original s'havia perdut i l'única forma de recuperar aquesta obra era repetir-la en base a les còpies barates i en mal estat que s'havien conservat. Tot i ser una imposició de l'editorial que reeditava les seves obres completes, hi va posar la passió que el va caracteritzar tota la vida i va reproduir, als gairebé seixanta anys, el seu dubtant estil d'adolescent.

Aquesta obra és importantíssima perquè va ser l'inici del manga modern, de tiratges esgarrifosos i penetració social completa. Se n'imprimiren 400.000 exemplars, que s'esgotaren de forma ràpida (m'agradaria fer notar que l'any 1947, quan va aparèixer, Japó sofria la càrrega d'haver perdut la II Guerra Mundial i estar sota control americà). A partir d'aquesta proesa editorial, res va ser semblant. Tezuka va prosseguir els seus estudis de medicina i, posteriorment, de cirurgia però mai no va exercir de metge, convertint-se en una autèntica llegenda per mèrit propi. El manga es va convertir en una lectura de masses superior a les revistes i als periòdics. I encara dura.