Piero

Quan hom era petit hi havia algunes frases que sentia repetir moltes vegades. Una d'elles és que quan et fas gran, la vida passa més ràpid. Ho deien els majors, alguns d'ells més joves llavors del que sóc ara, amb una mica de condescendència. No em preocupava gaire que fos així perquè cada dia era molt llarg, els caps de setmana podies donar dues voltes a tot el que t'interessava i els estius eren petites vides màgiques. Amb el meu germà, només uns anys menor que jo, ens parapetàvem en la fortalesa de la infància, protegint-nos amb un flotó de clicks de famobil. Però els cursos escolars van marcant el ritme pendolar que no resulta ser d'anada i de tornada, sinó només d'anada. Sense adonar-te'n abandones la infància, l'adolescència i els cabells sense canes. I també sense adonar-te comences a dir als infants que quan et fas gran, la vida passa més ràpid. Llavors comprens que com més temps passa, més enmig del sifó estàs. A això se li diu envellir, que no té perquè tenir connotacions exclusivament negatives.

El còmic d'aquesta setmana és un retall biogràfic realitzat amb nostàlgia per un autor francòfon anomenat Edmon Baudoin. Els protagonistes són dos germans que viuen una realitat paral·lela, ni més ni manco com tots els nins que hem tengut la sort de poder viure la infància, i que part d'ella no ens ha abandonat. El seu voltant és la seva escola, i d'allà aprenen el que és realment important. No un caramull de dades memorialístiques tan inútils com feixugues, sinó les olors, els colors i el tacte de la realitat tangible, que perceben filtrada per una imaginació sanament envejable.

S'imaginen que el món està poblat per éssers fantàstics, uns que fan por i altres que fan riure, i que ens visiten criatures siderals que ens esborren la memòria quan se'n van. Però el que fa especials aquests dos nins és la seva capacitat per plasmar aquests mons fantàstics a través del llenguatge plàstic. El dibuix és la seva escriptura i perquè el seu aprenentatge és empíric, arriben a ser capaços de reproduir en paper totes les seves curolles.

Quan s'incorporen a l'escola se n'adonen que tenen quelcom que els altres no tenen: una forma d'expressió que els garanteix l'èxit social (estam parlant d'una època pretèrita, absolutament analògica). El problema és que es van fent grans i nous pensaments enterboleixen la puresa que els permetia emprendre el vol de la fantasia. Les nines de la seva edat, que ja comencen a ser polletes, els duen fregits, més pel que s'intueix que pel que es veu. Poc a poc, el que tenia més talent, va abandonant el dibuix pel no-res. No és que s'aboquin a la mala vida en el sentit destructiu, sinó que es decanten per la vida que se suposa que ha de tenir un adolescent: aquelles eternes i fredes guàrdies als bancs de les places, interrompudes per intermedis de viatges en ciclomotor a enlloc. En Piero segueix donant preferència a l'art, mentre que el narrador i autor del còmic abandona el camí iniciat en la infància. En Piero va aconseguint reconeixement i arriba a entrar en contacte amb els gurus de l'art a París. Temps després torna al poble molt emprenyat perquè el que ha trobat allà no té res a veure amb l'art en el sentit que ell considera el correcte. Tan emprenyat que abandona per sempre l'ofici. L'art s'ha reduït a contactes i doblers. L'autor agafa el relleu i continua dibuixant fins a convertir-ho en una professió, segur que no tan ben pagada com una feina considerada útil, però que aconsegueix mantenir intacta la flama de la seva innocència, imprescindible per ser feliç. Per això no rebrà encàrrecs oficials.

Baudoin pertany a aquell grup de dibuixants que té un traç imprecís i espontani. Dibuixa directament a tinta i, per tant, la seva obra és la seva primera impressió de les coses. En un blanc i negre matisat per un ombrejat a base de ratlles, els personatges de les seves històries cobren vida i la comparteixen amb nosaltres. Baudoin cerca més la impressió que la fidelitat d'éssers, objectes i escenaris i el seu estil entronca en la tradició de dibuix periodístic capitanejada per Daumier.

Publicat al Diari de Balears dia 9 de febrer de 2008