No te quiero, pero...

Una feina que et faci estar en contacte amb els adolescents et permet adonar-te que tot està en constant moviment. Aquest sector de la població és ben curiós d'observar perquè hi pots veure reflectida la societat sencera. N'hi ha que diuen que la joventut ha perdut els referents, que abans, tenies una guia que podies seguir o no, però que allà estaven, marcant un camí. I diuen que ara no n'hi ha cap. D'aquesta forma els tigretons van perduts i l'únic que s'espera d'ells és que consumeixin. Podria ser, però m'agrada més pensar que, més que desaparèixer, els referents s'han fragmentat fins a l'infinit. No es pot negar que ara hi ha una varietat major que la de temps pretèrits i les veritats mai no són absolutes, però sí que podem trobar, en canvi, mentires absolutes. Els adults de qualsevol època han observat amb una certa preocupació els entreteniments i els hàbits de la joventut més tendra, idealitzant la seva pròpia joventut i etiquetant-la amb l'expressió «el meu temps».

Quan veiem algú de la nostra generació que fa un relat de la seva infància o adolescència ens hi miram com si fos un mirall per veure'ns-hi reflectits. Va ser el cas de Los días más largos, un tebeo deliciós que, per altra banda, ens va fer descobrir en Fermín Solís, un autor a tenir en compte, seguidor del corrent «Slice of Life», compost per una mescla de costumisme urbà, poca acció i diàlegs aparentment trivials. En un parell (mallorquí) de mesos he llegit tot el que aquest autor ha publicat i he pogut arribar a la conclusió que, dins la intranscendència més absoluta, és un valor a tenir en compte. En Solís vol entretenir, creant productes personals, ben acabats i amb una nota d'optimisme. Es pot dir que la seva obra és frívola? Jo crec que sí. No tant com els dibuixos d'en Jordi Labanda però per aquí estam.

Essent un autor prolífic i que no es casa amb cap editorial, en Solís va publicar fa un temps l'àlbum No te quiero, pero... amb Astiberri. A partir d'històries curtes, ens conta la relació entre quatre personatges que ja són a la trentena. Tan trivial i superficial vol ser l'autor que en aquesta ocasió crea un producte que pot passar fàcilment desapercebut. Els personatges, tant els protagonistes com els secundaris, són plans i normalíssims. Les relacions entre ells són tan poc intenses que gairebé pareix que no s'agafen seriosament els uns amb els altres. L'humor que apareix en dosis diminutes és tan blan que costa trobar-li la gràcia. Així i tot recoman la seva lectura perquè és un retrat generacional excel·lent. Avui dia hi ha molta gent tan buida com els personatges de No te quiero, pero... i en Solís els dedica un còmic, tan ambigu que no arribes a saber si és un acte d'auto-complaença o de denúncia.

L'estil gràfic de l'autor és senzill, amb uns dibuixos de línia clara un poc sinuosa, amb referències al còmic independent nord-americà, fets en blanc i negre pur i una planificació de la planxa tradicional, amb vinyetes rectangulars ben delimitades tret d'algunes ocasions que no presenten contorn o que aquest adopta formes més poc convencionals. Un estil de dibuix que tan pot servir per fer historietes com per elaborar il·lustracions per a qualsevol tipus de publicació. Veient com dibuixa, en Solís perfectament podria ser absorbit per la indústria de la premsa com a il·lustrador. Seria molt temptador perquè cobren molt més que els dibuixants de còmic sense fer tanta feina. Si així fos, perdríem un autor interessant. Esperem que tengui molt d'èxit però no tant com per ser descobert pels editors de suplements dominicals. Seria una llàstima.