Cash

El country no és un estil musical que m'interessi gaire. Ara pentura diré dues bestieses: primera, em recorda a l'Amèrica més oiosament conservadora; segona: només m'agrada aquell caprici de Mark Knopfler anomenat The Notting Hilbillies. I el "cantri" de Tomeu Penya no fa altra cosa que esgarrifar-me i augmentar els meus prejudicis. Però fins i tot els que no entenem aquesta música sabem qui és Johnny Cash. Un cantant eternament vestit de negre que exemplifica la contradicció dels EUA. Cristià fins a la mèdula, baixà als inferns de la droga i els vicis tantes vegades com va poder, conscient del sofriment que consolidava entre els seus éssers estimats. Va amargar la seva vida, la de la seva primera dona, la dels seus fills, amb la seva actitud gairebé auto-destructiva per aguantar un ritme que no era imprescindible. Però el directe era la seva vida i per aquest motiu la droga era la seva companya inseparable. La complexitat del seu caràcter va contribuir a envoltar-se de polèmica, tant pels seus actes com sobretot perquè sempre va expressar la seva opinió política i va protestar contra la pobresa, els prejudicis, i les malalties de la societat fins que es va morir quan tenia 71 anys.

De tot això no en tenia ni idea abans de llegir la biografia en còmic titulada Cash. I See a Darkness, realitzada per l'alemany Reinhard Kleist i editada per Planeta DeAgostini en la seva eclèctica Colección BD. Llegir la biografia d'algú que no t'ha interessat mai és un fet insòlit, però en aquest cas comprensible per la força del dibuix, que en un còmic és el primer que et crida l'atenció. En aquest sentit, el creixent costum de retractilar els còmics a la llarga pot repercutir negativament en les vendes. Però aquest és tema per un altre moment. Deia que el dibuix de Kleist és poderós, realitzat en un blanc i negre dur, a pinzell, tan sols matisat per un gris homogeni que ajuda a donar tridimensionalitat a les figures i escenaris.
Tot i ser una biografia, es pot llegir perfectament sense saber qui és el protagonista. Comença quan és infant i acaba quan es mor. I enmig hi trobam el camí vital d'un al·lot que volia ser famós amb les seves cançons i la seva guitarra. Aquest al·lot es fa gran, té èxit (molt d'èxit per ser un cantant de country), aquest èxit l'enfonsa en el pou de les drogues i el descontrol, i finalment es mor a una edat que no és ni jove ni vell. La forma de Kleist de contar els fets estrictament biogràfics és, juntament al seu dibuix, el gran atractiu de Cash. Amb una narració fragmentada, plena de tornades endarrere, fragments de somnis o deliris i grans el·lipsis, ens enganxa i ens convida a pausar l'avanç en la història per contemplar les vinyetes i la talentosa forma de treballar les línies irregulars i les taques negres i grises. És un dibuix que no es pot etiquetar de realista perquè l'economia de traços obliga a una reconstrucció mental important. En aquest sentit, el dibuix suggereix més que descriu. L'ús de la perspectiva és excel·lent perquè no es converteix en el protagonista formal de les pàgines sinó que és el principal mitjà de Kleist per organitzar els volums i els plans. Una perspectiva pelada, sense l'ajuda d'ombres ni altres recursos que facin més mengívola la lectura. No és necessari perquè Cash no és un còmic al servei d'una biografia. La biografia és l'excusa (ben emprada) per fer un còmic amb unes qualitats artístiques intrínseques. Si Kleist hagués volgut ampliar el públic potencial, hauria cercat un cantant més exportable. Però s'ha decidit per Cash, marginal dins la música de majories. Personal, sense concessions. El còmic i el músic tenen moltes coses en comú.

L'edició en cartoné i paper color d'os acaben de confitar el producte, fent-lo també materialment agradable. La inclussió d'un pròleg escrit per l'especialista en Johnny Cash Franz Dobler i la galeria d'il·lustracions del final arrodoneixen un volum a tenir en compte pels cercadors de bons còmics i, segurament, pels aficionats a la música de Cash.