Malas ventas

A vegades pot haver parescut que em queixava d'estar vivint l'època més abundosa en reedicions de la història de la cultura pop. En literatura és ben normal fer tantes reedicions com siguin lucratives. Ho és de des fa molt temps. Però amb excepcions clamoroses, pos en dubte que aquestes reedicions literàries entrin en directa competència amb les novetats del moment. En còmic la reedició de "clàssics" és gran part del negoci i aquí sí que competeix ferotgement amb les novetats, de forma totalment asimètrica per raons òbvies. En primer lloc perquè el mercat del còmic és reduït, fragmentat i, per tant, feble i molt fàcil de saturar. En segon lloc perquè sovint el "clàssic", com més clàssic es considera, més valuosa és la seva propietat. En tercer lloc perquè un lector neòfit no distingeix físicament un còmic d'ara d'una reedició. En quart lloc la promoció de les reedicions és major i, en alguns dels casos, el seu nom o el dels seus autors ja serveix de promoció. I en cinquè lloc, abunden les reedicions definitives que no ho són perquè poc temps després són superades per unes altres encara més definitives. Estic en contra de les reedicions? De cap de les maneres, i el còmic d'aquesta setmana, una reedició, em fa alabar aquestes resurreccions periòdiques.

Malas ventas és un còmic costumista que en el seu moment, a principis de la present dècada, va ser editat per Astiberri en cinc volums. No em va cridar gaire l'atenció i el vaig deixar passar. La reedició que la mateixa editorial ha fet en un integral (és a dir en un sol tom) m'ha brindat l'ocasió de llegir-lo d'una tirada així com toca, és a dir sense haver llegit ni una sola crítica ni ressenya, i m'he enamorat. S'editen molt bons còmics però pocs et roben el cor. Agafar el còmic, començar-lo a llegir i quedar-hi presoner és tot u. Per raons òbvies una obra de més de 600 pàgines ha de ser llegida en tongades i sovint m'he sorprès donant-li voltes a la història, pensant en les relacions entre els personatges, en el que els pot succeir... Ja sé que és ben comú entre els seguidors de telesèries però a mi no em sol passar.

La història en si és ben senzilla: s'entrecreuen vivències d'una partida de personatges de diferents sexes i edats en la més absoluta normalitat. S'ha de dir que el context és el nord-americà i més o manco relacionat amb el món literari i del còmic, però aquells ninots de tinta i paper cobren vida pròpia, una tridimensionalitat poc habitual i tu et converteixes en un més. Desesperat per no poder interactuar amb ells i estar condemnat a ser un simple escapòfil. L'habilitat d'Alex Robinson per crear una realitat en minúscula a partir d'una premissa gastada o, com a mínim no original, amb un dibuix gairebé humorístic discret, és molt lloable. Fuig del maniqueisme, planteja situacions realistes agredolces però sense caure en el parany de l'efectisme o de l'emotivitat fàcil. Les històries paral·leles de la parella formada per Jane i Stephen, de la parella formada per Sherman i Dorothy, de la timidesa del friqui Ed Velasquez i de la llegenda de l'edat d'or del còmic Irving Flavor es van entrellaçant una i una altra vegada en totes les combinacions possibles sense forçar el fil ni esgotar la fórmula. De totes, la realment captivadora és la de Flavor, un homenet vell molt malcarat i antipàtic que arribam a estimar bojament una vegada que el coneixem i compartim amb ell la decepció d'haver creat un superheroi en la seva joventut que ha enriquit durant més de cinquanta anys l'editorial que el va treure i que el se va apropiar mentre ell passa la vellesa oblidat i passant pena per arribar a final de mes.

L'autor, al final, ens marca a ferro aquesta obra, amb un epíleg sobre els esdeveniments vitals posteriors dels personatges. Un epíleg imprescindible per satisfer la curiositat sobre el futur d'uns personatges entranyables. Un epíleg que ens demostra el que ja sabem: que la vida és una acumulació d'experiències, moltes d'elles doloroses, que ens modelen d'una forma que no havíem imaginat.

Publicat al Diari de Balears dia 6 d'octubre de 2007