La guarida del horror

Per què un lector de còmics adolescent es converteixi en un lector de còmics habitual durant la resta de la seva vida hi ha d'haver qualque tipus de circumstància que rompi la rutina, perquè si no, l'afició s'extingeix com tantes coses ho fan. L'adolescent que llegeix manga d'acció, per exemple, ho sol fer per mimetisme amb el seu entorn social i, sobretot, per les campanyes multiplataforma que llancen les empreses que comercialitzen productes d'aquest estil. No falla, darrere un gran èxit manga hi ha anteriorment i paral·lela una sèrie de dibuixos animats. Però si no hi ha cap novetat, arriba un moment que s'arraconen els mangues com anys abans s'arracona el tricicle. El meu primer contacte amb el còmic adult va ser una vinyeta de La feria de los inmortales d'Enki Bilal que servia de portada per a un retapat de la revista Comix Internacional. Apareixia una espècie d'astronauta amb una cama dels calçons arremangada, mostrant una cama artificial, que perdia l'equilibri per una misteriosa flamarada en una estació de metro abandonada. Així va captivar-me el còmic per a tota la vida. Aquell dibuix, tan detallat i atractiu, va despertar la meva inquietud per ser jo qui cercàs les lectures i no a l'inrevés. Si Bilal va ser la porta, Richard Corben va ser la recepció, la sala, la cuina, les habitacions... tot. Amb els anys, i gràcies als canals actuals del col·leccionisme, he aconseguit completar la seva bibliografia editada a Espanya, i la lectura de les seves obres com a autor i, molt especialment, com a dibuixant, em produeixen la mateixa satisfacció de fa dues dècades.

Especialitzat durant els anys setanta i els vuitanta en la ciència ficció i en l'únic terror que concep, el que entronca amb els literats anglosaxons de principis del segle XIX, va arribar a ser el més semblant a una estrella en el món del còmic, tot i que sempre a partir d'obres marginals dins un art marginal. Durant els anys noranta va desaparèixer de la primera plana del novè art i ja dins el present segle ha retornat, amb energia renovada, com a mercenari de les grans editorials americanes antigament especialitzades en superherois. Darrerament ha treballat a la franquícia Alien i Hell Boy de Dark Horse, a Marvel amb Hulk, Cage i Punisher, i a DC amb Hellblazer. El seu estil, tan al marge de la moda durant les darreres tres dècades, ha sorprès molt gratament les generacions actuals, cosa que ha permès Corben a emprendre projectes més d'acord amb els seus interessos.

Retrobant-se amb un vell amic, el guionista Rich Margopoulos, Corben ha pogut tornar a honorar els textos d'un mestre del terror en una obra fantàstica, editada originalment per Marvel i traduïda per Panini. La guarida del horror és una recopilació d'adaptacions de relats breus i poemes d'Edgar Allan Poe. Les històries, de poques pàgines cada una, són adaptacions lliures, sovint amb el final substancialment modificat, que es capbussen en la nostra ment per trobar aquelles coses que ens fan por. Cada història té un plantejament i un desenvolupament diferent i si no és una, és l'altra, que al manco ens farà esgarrifar. El punt de partida, Poe, és excel·lent. La tasca del guionista, Margopoulos, és notable. Però la clau torna a ser la mestria de Corben. Directament en blanc i negre i grisos (realitzats tots per ell mateix), podem gaudir una altra vegada de les mil-i-una formes dels horrors que poblen la seva ment. El seu expressionisme és ideal per transmetre sensacions fortes, i la por és una d'elles. El seu dibuix no és comercial, ni ho és ara ni ho ha estat mai. En aquest sentit, és un autor que fa poques concessions, i les que fa no són artístiques.

Qualcú va dir "hem de recórrer a les fonts". Idò aquesta és una bona ocasió. Un literat i un dibuixant primigenis.